La fal.lera consumista o: quan guanyar-se la vida s'ha pervertit fins als límits de la decència

«Fins a quin punt no s’ha trastornat l’ordre del món que un ésser quasi diví, amb raciocini, pugui imaginar que no pot lluir i ser distingit sense la possessió d’objectes inanimats?»

«Quina condició més minsa la de les riqueses humanes que un cop adquirides fan perdre la serenor. Les necessitats de la natura s’omplen amb poques coses i no cal que siguin exquisides: tot allò que passi el límit de la sacietat, es torna desagradable i esdevé nociu».

Rellegir el filòsof Boeci és, a part d’una font de coneixement i d’aprenentatge sobre com cal actuar a la vida (o pel cap baix, cap a on cal tendir), un recordatori necessari en aquestes dates consumistes que s’acosten.

Ara ja fem com els nord-americans: tot just ha passat Tots Sants (i fins i tot abans), comença el desfici de guarnir de Nadal tots els centres comercials i grans superfícies. Els primers que guarneixen, són els primers als quals apunto en una llista per no anar-hi a comprar.

Dec formar part d’una minoria, però m’ofèn profundament aquesta fal·lera, aquest neguit que molts comerciants tenen en voler vendre’ns tot de productes, la meitat dels quals no ens fan cap falta, molt abans que arribin les festes de Nadal que, a més, cal recordar-ho, no deixen de ser diades amb gran component religiós (fins i tot si alguns volen celebrar el Solstici d’Hivern, que sàpiguen que no deixava de ser una festa profundament religiosa a l’antic imperi romà).

Entenc que un botiguer ha de vendre i s’ha de guanyar bé la vida. Però estem arribant a extrems que èticament crec que són reprovables.

Tot just passat Tots Sants, comença el desfici de guarnir de Nadal els centres comercials

A la capital, l’organització Barcelona Oberta, una de les moltes associacions comercials de la ciutat, fa quatre dies exigia (atenció al verb!) que es posés fi a la situació de protestes diàries i talls de carrers arran de les mobilitzacions contra la sentència dels presos polítics. Es veu que la situació d’injustícia que viu el país els en refot.

La seva por: que tot plegat afecti les vendes nadalenques, sense les quals, molts d’aquests capitostos no podran anar de vacances a les seves segones o terceres residències, o volar a la quinta forca per a descansar de la seva prepotència.

Aquesta mateixa entitat demana des de fa temps una llibertat total d’horaris, perquè és clar, els desvalguts turistes es troben les botigues tancades el diumenge i, això, es veu que els trasbalsa molt, pobrets.

No he vist mai que Barcelona Oberta demani salaris dignes (una entelèquia) per a professionals que atenguin de cara al públic. No he vist mai que demanin formació per a aquests venedors (fixos o eventuals) dels seus propis comerços. Actualment, en una gran part d’establiments de Barcelona, no només t’atenen malament (no saben ni què et venen), sinó que tot sovint, ni s’adonen que ets a la botiga.

L’egoisme i l’avarícia campa com les rates en un femer. Sempre em ve al cap la figura de l’escanyapobres que tan bé va retratar Narcís Oller en la novel·la d’aquest títol. Un escanyapobres que mai no veus, però que sempre rondina, perquè enlloc de guanyar-ne deu, com tenia previst, només en guanya nou.

Estic i estaré sempre a favor del petit botiguer, el de casa, de tota la vida

Estic i estaré sempre a favor del petit botiguer, el de casa, de tota la vida. Hi faig la despesa necessària per a unes festes endreçades. Evito totes aquestes grans superfícies i comerços de farsants que sempre ploren. I també evito certs locals regits per persones que poden pagar lloguers alts, impostos alts, que obren les hores que volen i que, misteriosament, tampoc no tenen gaire clientela.

No és racisme. És un enigma: per què una persona del país amb prou feines pot pagar lloguers i impostos abusius i, d’altres, en canvi, poden obrir a l’hora que vulguin, dia i nit, tot fregant l’esclavatge? No hi ha resposta, de moment, però qui sap si algun dia en traurem l’entrellat.

Acabem amb Boeci, quan molt encertadament deia: «Oh, mesquinesa i misèria de les riqueses humanes que mai ningú no les podrà tenir mai de cop i que si un hom les acumula, els altres esdevenen pobres!». Fa 1.500 anys que es van escriure aquestes paraules. Quina tristesa que encara siguin tan vigents.

* Periodista i escriptor excèntric. Periodista, escriptor, radiofonista i guionista de ràdio. I darrerament, també, fa d’actor (fluixet) pels escenaris del país. La seva vida és una demostració clara que: home de molts oficis, pocs beneficis. Ell i el Sr. Marcel·lí Virgili de RAC1, de vegades, semblen una sola persona.