La fi de Catalunya

Catalunya es mor. Afectada de diverses afeccions fatals, està entrant en una fase terminal de la qual probablement no se’n surti. Descansi en pau. No s’amoïnin. No hi haurà (esperem) baixes humanes. En el futur seguirem parlant i escrivint en català, que serà llengua oficial de l’administració autònoma i normalment usada per bona part de la producció escrita. El Parlament de Catalunya, òrgan de la nostra sobirania, continuarà existint, així com una administració dotada d’àmplies competències dita ‘Generalitat’ (una encertada denominació inventada el 1931). Fins i tot es mantindrà un nacionalisme políticament actiu, fins i tot l’independentista.

Quina Catalunya mor, doncs, si després del seu decés tot aquest entramat de llengua i autogovern es manté? Doncs una certa ‘Catalunya’. La inventada i construïda a partir del 1980, basada en un essencialisme sentimental, emotiu i subjectivista de clara inspiració romàntica. Una Catalunya que es forjà en els primers anys dels governs de Pujol i que arriba al paroxisme amb la febrada del ‘Procés’ de 2012 a 2015.

Considero que la hipòtesi de la mort de Catalunya es basa en tres arguments, fortament lligats entre ells però distingibles. És a dir: La crisi dels partits sobiranistes, el col·lapse del clientelisme independentista i la tendència al radicalisme del moviment.

A) Crisi dels partits sobiranistes. Es preveu una nova davallada electoral de CDC i ERC, a banda d’un millor resultat d’aquesta respecte a l’altra. La ‘refundació’ pretesa per Mas, ell mateix expert en enderrocs, no ho tindrà fàcil per ventilar la ferum cadavèrica de Convergència, de la qual fuig a grapats la militància, certament més descontenta per la radicalització i la corrupció que no pas pel gir independentista.

L’agonia de l’independentisme polític està esmorteïda per una manca d’alternativa clara. Però la nova força emergent, la franquícia catalana de Podemos, no presenta un perfil massa clarament independentista. Ells defensen una ‘consulta’ que sona més a subterfugi, com el vell ‘federalisme’ socialista, que no pas a una autèntica convicció secessionista, un ‘ni sí ni no’ per desviar l’atenció. És previsible que Podemos es desgasti ràpidament si adquireix responsabilitats de govern, per bé que difícilment això signifiqui una revigorització del sobiranisme.

B) Col·lapse del clientelisme independentista. La Catalunya que agonitza va generar una colossal piràmide clientelar. Gairebé es pot dir que es va bastir a partir del clientelisme més descarat. No només les administracions autonòmica i municipal, sinó també els mitjans de comunicació públics, privats i semiprivats, l’ensenyament, el món de la ‘cultura’ i bona part de l’empresariat varen quedar sotmesos a la doctrina governamental. Una religió oficial de facto que, nulla salus extra ecclesiam, va imposar la seva llei de ferro: Qui discrepa, no menja.

Però el colós comença a exhibir debilitats serioses. El tres per cent ha introduït un càncer de difícil extirpació i la desconfiança ciutadana creix, mentre que el debilitament del partit oficialista excava els fonaments del muntatge. La força rival, ERC, també té una clientela a servir, que competeix amb la ja instal·lada. La lluentor dels ganivets comença a veure’s, en detriment de les trames. S’atrevirà la CCRTV a mirar eternament cap a una altra banda? També això costarà més ara.

C) Tendència al radicalisme. L’estratègia sobiranista va basar-se excessivament en certes dosis d’engany. Per recordar-ne alguns: Es va ‘vendre’ la independència com un dret reconegut internacionalment (no ho és). Ningú vol sentir parlar a Europa de cap aventura secessionista, i les costoses ambaixades s’han trobat amb un mur infranquejable arreu. També es presentava la independència com un bon negoci, cosa que encara és menys, amb un ‘Catexit’ de la UE assegurat. Per altra banda, les desobediències i ‘desconnexions’ a termini fix varen semblar una bona arma davant un govern central autista, però arribat el moment d’aplicar-les han mostrat les limitacions comprensibles. Malament si es va enrere, impossible anar endavant, ja que això significaria una rebel·lió oberta, inassumible completament per cap govern, però menys per la ciutadania.

Forçats per la desesperació, el govern català va optar pel pacte amb una força radical, que havia estat útil com a comparsa del procés fins ara, una mena de ‘poli dolent’ eficaç de vegades per a segons què, però olímpicament mancada de fiabilitat. Ho ha demostrat de nou barrant el pas a uns pressupostos que, oh meravella, partien de quasi 3.000 M€ més que els de 2015 (Junqueras podia seguir ‘venent’ la tesi de ‘l’estat opressor’ amb aquesta morterada de caler extra a la butxaca?).

I per a culminar el despropòsit, estem patint un repunt de l’‘energumenisme’. Rebentar mítings de Ciutadans, estomacar noies desarmades que defensen La Roja i coses per l’estil no són massa bons símptomes. Tampoc ho són pagar suborns als amics dels amics com a preu per la pau ni impedir que la policia faci la seva feina per no encabronar els esmentats amics dels amics (fins ara). El procés no era integrador, pacífic, amable i rialler?, què li està passant? Puigdemont practica prou bé una mena de moon dance (moure’s endarrere mentre sembla que es camina endavant), però ara li han empastifat l’invent. De moment ‘despeja’ la pilota fins al setembre, a veure si la Diada obra un miracle i aparta els icebergs de la ruta cap a Ítaca. No li serà fàcil.

Aquesta Catalunya se’n va. No la plorem, intentem només que la nova no sigui pitjor que la vella. Amén.