Más de Opinión

La final de l’Eurocopa: El futbol com a reflex d’una societat que no funciona correctament

El comportament d’una part dels afeccionats anglesos és una crida a la consciència. S’ha d’actuar per evitar el triomf dels enemics d’unes mínimes normes democràtiques

Frederic Porta

Whatsapp
Frederic Porta. Foto: DT

Frederic Porta. Foto: DT

Cinc dies després, encara ens volta l’Eurocopa. Confessem que abans de la final ja dúiem la mosca al nas. El futbol ho té això, et demana que prenguis partit per un dels dos equips encara que estiguis emocionalment deslligat d’ells. Veure’l sense passió, com qui veu un ramat de béns passar, implica garantia d’avorriment. Doncs bé, gràcies a les xarxes socials i a la immediatesa dels missatges, la visió del que ens arribava convertia la fredor inicial dels prolegòmens en suport als italians. Per rebuig, simplement. De fa anys i panys, un bon tou d’anglesos han fet mans i mànigues per guanyar-se a pes la nostra disconformitat. Només faltaven els vídeos d’esbatussades, d’ingesta alcohòlica salvatge i la pèrdua de un mínim bri de civisme per part de masses eixelebrades per a convertir-nos en més azzurri que un bon plat de pasta al dente.

Després, la visió de la catedral Wembley gairebé plena i sense una mascareta a la vista en temps, encara, de pandèmia desfermada ens provocà un record gens afectuós cap a la UEFA, oligopoli de la pilota, a la que això tan pedestre de la salut pública i donar mínim exemple li importa un borrall. Arribada la tanda de penals, com el lector coneix, tres joves dels amfitrions van fallar els seus llançaments. O els va encertar el porter rival, no li neguem el mèrit. I aleshores, convençuts com estaven de guanyar un torneig continental per primer cop en mig segle llarg, es van desfermar tots els dimonis gens continguts d’aquesta xusma per tenyir l’ambient de missatges racistes, d’odi, d’un execrable nivell d’ínfima humanitat.

Si haguessin estat autèntics aficionats al futbol, podien haver-se carregat d’arguments i demanar explicacions al seu seleccionador, gasiu fins a extrems per mantenir l’avantatge aconseguit de bon començament i pèssim en el maneig de la seva esquadra. Disposava de 120 minuts, pròrroga inclosa, per dirigir als seus cap a la victòria sabent com ordenar les peces sobre el terreny de joc, que per això treballa com a tècnic. Però no, a banda de retenir gran quantitat de talent a la banqueta dels suplents, va deixar que els italians, poc a poc, li mengessin el terreny i la moral fins arribar al moment del desenllaç.

La derrota que tant va sulfurar certa part, la pitjor, d’Anglaterra, no emprà el seu tècnic Southgate com a diana de frustracions, sinó que va preferir la carta infame del racisme contra nois orfes d’experiència pèssimament triats per tirar els penals. Entre ells, Marcus Rashford, un xiquet del United que es distingeix entre els privilegiats del seu ofici, sortosament, per tenir un sentit solidari de la vida i recordar els seus humils orígens. Després també ens assabentaríem que la violència domèstica en aquell país es dispara cada cop que perden, un altre exemple d’ignomínia. Increïble situació, dirà qualsevol persona assenyada, enmig del segle XXI. Trist recordatori, pensarem altres, de que encara queda un llarg camí de pedagogia, un munt de democràtiques mesures a prendre per evitar aquestes exhibicions d’insofrible estupidesa.

I no ens ho podem mirar de lluny, equidistants, simples espectadors d’una dissortada exhibició de baixes passions perquè a tot arreu fa niu l’ou de la serp. Sense anar gaire lluny, ben a la vora, s’estenen els crims d’odi perpetrats per aquells que no entenen la diversitat, la diferència de qualsevol tipus i no estimen pas el proïsme, sinó que l’ataquen de manera visceral per cometre el pecat de no ser exactament tal com ells voldrien que fossin. Moltes vegades, l’esport ens dona exemple i també lliçons o alertes de que les coses no van conforme haurien d’anar. A la intolerància, aquí i allà, no queda altre remei que combatre-la i reprimir-la, a banda de prodigar la didàctica imprescindible. Una final que ens havia d’alegrar un parell d’hores va acabar essent disgust i recordatori de tot el camí encara pendent, malauradament. Mai no ens podem confiar. La democràcia és això, defensar-la a cada moment davant els totalitaris, el pensament primari, allò que desmereix el simple qualificatiu d’humà.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También