La fragmentació postconvergent

Més de 600 persones omplien de gom a gom els salons de l’Hotel Gran Palas de la Pineda. Josep Poblet es va envoltar de tots els seus per anunciar que no es tornarà a presentar a les eleccions i que abandona la política. Hi va haver llàgrimes i algun espontani «nooo...» que sortia del cor. L’auditori era, alhora, la fotografia de la fragmentació del nacionalisme postconvergent. Aquesta desorientació està en la raó última que ha dut Poblet a fer «no un pas al costat, sinó un pas enrere», en les seves pròpies paraules. Qui anunciava l’adéu a la política no era un militant qualsevol del catalanisme de centre, assenyat, integrador, pactista, pragmàtic i eficient. Era un dels principals exponents d’aquesta política que ha dut Catalunya a les seves cotes més altes de prosperitat i de recuperació nacional. Tanmateix, hi havia dimarts al Gran Palas cap dirigent nacional del PDeCAT? Hi havia algun alt representant de Junts per Catalunya? Hi havia algú de la Crida? Es va projectar algun missatge per videoconferència de Puigdemont? No va passar res de tot això. A la sala d’estar reservada que Poblet té a la Diputació hi ha un retrat institucional al bufet. No és de Quim Torra. No és de Puigdemont. És el retrat d’Artur Mas. El catalanisme postconvergent ha enfilat uns camins que han deixat molta gent valuosa a la cuneta.