La governança dels mitjans audiovisuals públics un problema endèmic, d'actualitat

Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, els mitjans audiovisuals públics estan de permanent actualitat. Però aquests dies una mica més: els canvis en el govern espanyol i la nova conjuntura política catalana posen damunt la taula un problema no resolt des de fa dècades.

Arreu d’Europa, les ràdios i les televisions estatals tenen un important pes en el conjunt del sistema mediàtic; són en una bona posició després de passar èpoques difícils, ja que algunes instàncies europees als anys 90 maldaven per la total liberalització dels serveis públics, inclosos els de comunicació audiovisual.

Després de moltes lluites, les corporacions radiotelevisives aconseguiren el reconeixement de la feina que feien i dels principis bàsics que les inspiraven i que justificaven el seu funcionament: el foment de la producció pròpia de continguts de qualitat i la connexió amb el teixit empresarial del sector, i també la seva vocació de contribuir a enfortir el pluralisme ideològic, social i cultural; tot això aconseguit a partir d’una gestió professional eficient i també d’una independència clara de qualsevol poder polític.

Puc afirmar per experiència pròpia que aquestes línies mestres són certes i que han format part del full de ruta de la majoria dels organismes radiotelevisius públics europeus que  he conegut de prop. Fa anys vaig ser escollit  durant tres mandats membre del Comitè de Ràdio de la UER (Unió Europea de Radiodifusió), organisme que aplega tots els mitjans audiovisuals estatals del continent.

Tot i que s’adonaven que a Espanya les coses anaven d’una altra manera, els costava d’entendre que cada vegada que hi havia el menor canvi polític, s’acabés produint sempre un ball de noms i tota mena de transformacions en les línies de gestió i en l’orientació editorial d’aquests  mitjans públics.

El control partidista i no social dels mitjans que en teoria són de tots arrenca exactament des de la Transició; en el seu moment la nova democràcia va heretar una radiotelevisió pública estatal que tenia un gran llast d’intervenció governamental; dissortadament els  nous electes no aconseguiren canviar aquest estat de coses; pitjor encara, les televisions autonòmiques i municipals creades un temps després tampoc no es varen treure del damunt el seguidisme dels partits de govern de torn i només la crisi econòmica els va obligar a canviar dècades després el model de gestió.

Fa pocs anys, concretament durant el govern de Zapatero a Madrid i del tripartit a Catalunya,  va semblar que les coses podien anar d’una altra manera: els respectius parlaments varen aprovar sengles lleis tendents a estabilitzar les funcions del sistema públic, a emprendre la seva reestructuració i finançament i a professionalitzar la governança. L’esperança va durar molt poc; quan va ser president el Sr. Rajoy, va inutilitzar la llei audiovisual anterior i per la seva banda el Sr. Mas, en aquells moments en posició liberal i privatitzadora, va fer el mateix a Catalunya.

El temps passa i els professionals que hi treballen, i també tots els col·lectius que defensen el paper i la independència dels mitjans públics, semblen haver perdut tota esperança de canvi.  La tendència inamovible és que, tant els partits que governen com els que estan a l’oposició, malden sempre per controlar les ràdios i les televisions; posen al davant d’emissores i cadenes professionals de confiança, fins i tot periodistes exempleats de les seves pròpies organitzacions.

No estan disposats a renunciar a les quotes de poder; d’una manera farisaica denuncien el dèficit econòmic, però no fan res per reduir-lo i sense cap mena de pudor assenyalen amb el dit els professionals que no els són addictes. Volen quotes de poder i seients als consells d’administració, convençuts que aquest és una espècie de dret de cuixa que els atorga haver estat votats. Aquests dies assistim a la lluita sorda pel control de RTVE: canvis en el Consell d’Administració, votacions equivocades i solució d’emergència: una administradora única, la periodista Rosa María Mateos, que en la seva vida mai no ha gestionat cap mitjà.

A casa nostra, una batussa soterrada entre els socis de govern per veure com es reparteixen el pastís de la Corporació Catalana de RTV, amb algun secretari d’organització disposat a vetar professionals que no semblen addictes no a la ‘causa’, sinó a la seva formació. Un desgavell darrere un altre, el darrer produït quan s’ha sabut que un expresident de la ‘Corpo’ va encarregar a una ‘estrelleta emergent’ l’honor de fer la programació de la ràdio pública més important de Catalunya. Som allà on érem fa 40 anys. Una llàstima.

Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida com a professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.