La gran estafa de la campanya electoral. Tenim la política que ens agrada i mereixem

Les campanyes polítiques són d’una tristesa immensa. No a primera vista. Cal una mirada adreçada al sotabosc per adonar-se de la misèria que les acompanya. A primer cop d’ull tot queda amanit de l’afalac i l’adjectiu generós que tot allò que tingui a veure amb la democràcia mereix de manera acrítica. S’ha de superar aquesta capa purament formalista de xapa i pintura perquè es faci visible la gran estafa que representa, en el seu conjunt, la campanya electoral. Com que les campanyes són eternes, ben bé podríem concloure que aquesta estafa també ho és. Diguem, doncs, per ser curosos, que la campanya no és més que una accentuació, una exageració, una hipertròfia de l’estafa. 

Ara se’n podria derivar un article summament crític amb els polítics i atribuir-los tots els mals i plagues d’Egipte per justificar aquestes afirmacions. Però sobre aquest particular ja ha estat tot dit moltes vegades. El cul dels polítics, tant s’hi val el partit o moviment que representin, és un bon lloc per deixar-hi caure tantes puntades de peu com vingui de gust. Certament, algunes d’aquestes són merescudes, no direm que no; només que no haurien de ser les seves les úniques natges on descarregar en forma de puntada el mal humor i la impotència que de vegades ens sobrepassa.

La mentida, l’emoció per sobre de la raó, l’insult, la falta de respecte, la promesa impossible, la irresponsabilitat i d’altres comportaments més gruixuts requereixen un actor disposat a protagonitzar-los, certament, però resultarien completament innocus sense la complicitat dels mitjans de comunicació, per un cantó, i per l’estupidesa generalitzada que acompanya l’electorat, per l’altra.

Compte amb les paraules. Quan diem estupidesa de l’electorat volem dir exactament això. Que l’electorat és i es comporta de manera estúpida, que és el mateix que dir que es comporta d’una manera completament humana. Sí, som estúpids políticament i jo el primer. No creguin que pretenc alliçonar ningú. L’estupidesa no va de rics, pobres, llicenciats, analfabets, homes, dones, alts o baixos. Som estúpids en bloc. Ens entusiasma aproximar-nos a la política de manera irracional, d’una manera religiosa, com qui va a un partit de futbol o es llença per una muntanya russa en un parc temàtic. Podem trobar excuses per disfressar-nos de racionalitat però el cert és que ens torna bojos un bon espectacle de lluita lliure i ens fa ballar el cap a ritme d’endorfina alliberar els nostres prejudicis amb l’excusa d’un debat electoral. Ens donen allò que ens agrada. Punt. Per això tenim les campanyes que tenim.

Entreteniment vs. informació

I ens les donen no els polítics, que també, sinó principalment els mitjans. Em sap greu pel gremi, del que en formo part, però res del que passa avui dia pot entendre’s sense tenir en compte la progressiva banalització de l’activitat política i les institucions que han practicat els mitjans de comunicació i, en particular, les televisions, especialment en els darrers 25 anys. El periodisme polític va descobrir en el seu dia que la funció social que resulta més agradosa de complir és la d’entretenir, més que informar i educar. I és així que, situant l’entreteniment a la base de tot, i sabent que l’estupidesa del ciutadà pot no tenir límit, s’ha infantilitzat la informació per afavorir l’espectacle nu i cru. Espectacle vistós, de lletra gruixuda, que mantingui els audímetres en els nivells que en fan possible la rendibilitat econòmica del negoci. Parlem de teles, però val també per a les ràdios i els papers. Naturalment s’hi pot sumar l’impacte digital, la desintermediació, el fet que el polític ara pot també donar la carnassa directament sense necessitat de passar per cap intermediari. Però no ens enganyem, la simplificació en favor de l’espectacle la van iniciar els mateixos mitjans. El debat al voltant del debat a TVE i a Atresmedia n’és un exemple clarificador. És un format pensat només perquè hi guanyi la televisió espectacle amb l’excusa de l’interès general. Interès general? Un combat de lluita lliure no té gens d’interès general. Si parlem d’interès general, una entrevista feta per quatre o cinc periodistes de sensibilitats polítiques diferents de cadascun dels candidats a la presidència tindria molt més interès. Però l’espectacle no seria el mateix. Massa complex pels temps que corren. Complex per al polític, complex per a la ciutadania i poc rendible per als mitjans.

Divertim-nos fins a morir. Celebrem la devaluació de la democràcia en nom de la democràcia. Gaudim de l’espectacle de la irresponsabilitat mentre ens quedi gasolina al dipòsit de la vacuïtat. Queixem-nos dels polítics, mentre ens afanyem com a ciutadans, i alguns també com a periodistes, a exigir que ningú canviï la música perquè aquesta, en el fons, és la que ens fa perdre el cap. Demanem simfonies per quedar bé però estem fets pel reggaeton. Ho saben els polítics, ho saben els mitjans i ho sabem també nosaltres.

* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Acaba de tornar de Londres, on ha estat analitzant el Brexit. Aviat publicarà ‘Fuck you, Europe!’