La història d’Alfons Quintà. La maldat com a sistema

Un llibre revelador: En ‘El fill del xofer’, Jordi Amat reconstrueix 
una època que va permetre que un personatge ‘pèrfid’ es convertís en un dels periodistes més poderosos del país

Josep Carles Rius

Whatsapp
La història d’Alfons Quintà. La maldat com a sistema

La història d’Alfons Quintà. La maldat com a sistema

Jordi Amat va publicar, el 29 de gener del 2017, un article en què, sota el títol de El fill del xofer, menciona la carta amb la qual un adolescent Alfons Quintà va voler fer xantatge a Josep Pla. La història va impressionar a l’enyorat Manuel Cuyàs, que va seguir el fil d’aquella carta i uns mesos després li dedicava una de les seves columnes al diari Avui. Cuyàs recordava que Josep Quintà, el pare d’Alfons, «va ser un dels grans amics i confidents de Josep Pla. Li feia de xofer, l’acompanyava als llocs. Un dia de 1960 l’escriptor va rebre una carta del fill de l’amic, que s’hauria de situar en una antologia de la infàmia».

Alfons Quintà, El fill del xofer, coneixia les reunions que Josep Pla mantenia amb opositors al règim franquista al seu mas de Llofriu. I va decidir treure’n profit. Si Pla no accedia a pressionar al seu pare perquè li deixés treure’s el carnet de conduir, «em veuria en la necessitat de comunicar a Vicente Juan Creix –inspector cap de la Brigada Polític Social de Barcelona amb el que tinc relació– tot el que sé sobre vostès i altres membres de l’equip».

Cuyàs reproduïa la carta i explicava com aquell xantatgista precoç s’havia convertit en un dels periodistes més poderosos de Catalunya: «Lluís Prenafeta, l’home que, segons ell mateix, no convenç la gent sinó que la compra, li va confiar la creació de TV3 després de rescatar-lo d’El País, on publicava informacions virulentes sobre Jordi Pujol i Banca Catalana. Després li va donar la direcció d’El Observador. Tots els que el van tractar el qualifiquen de dèspota, amb més incisió les dones (...) El 19 de desembre del 2016 va matar la seva dona mentre dormia i tot seguit es va disparar al cap. El pare, la mare, els xantatges... Hitchcock n’hauria tret un malson dels seus. El malson va ser nostre. Amb quina gentussa hem hagut de conviure. Quanta en resta encara...»

Cuyàs posa l’accent en el malson col·lectiu que havia provocat «aquesta gentussa» i «quanta en resta encara». Tres anys després, Jordi Amat escriu un llibre amb el mateix titular del seu article (El fill del xofer) i posa llum sobre el malson que ens ha acompanyat durant tants anys, i que segueix aquí.

Jordi Amat explica, al final del llibre, que la seva hipòtesi era que «aquell home maligne (...) podia revelar disfuncions del nostre país, ja que alguns moments de la seva vida semblaven encreuar-se amb poders i interessos de la política, la banca i el periodisme». Penso que Amat aconsegueix confirmar la seva hipòtesi: la figura de Quintà només és possible per les «disfuncions» del país. «Es tractava –escriu Amat– de buscar la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se».

Intentar trobar la veritat, afirma l’autor, «equival a experimentar el risc traumàtic i redemptor de la llibertat». El lector comparteix aquests sentiments i li sorgeix una pregunta angoixant. Com és que aquella «persona dominada per la maldat» aconsegueix tant poder? Com és que «d’aquella època d’assetjament i pànic», molts no en voldran parlar durant dècades? Per què una societat democràtica guarda un tabú com aquest?

Jordi Amat apunta una resposta: «Quintà sap que té poder i sap que pot actuar, sí, com un tirà perquè compleix amb la seva missió». Compleix les missions que li encomana Lluís Prenafeta, la mà dreta de Jordi Pujol. Els qui pateixen la seva tirania són danys col·laterals. L’únic que importa és el poder. La conducta d’Alfons Quintà a les redaccions «es mou entre la mala educació i l’assetjament. No és que sigui rar o excèntric. És pèrfid». Les víctimes del tirà es van quedar soles, dominades per la por i el silenci de la majoria.

El d’Alfons Quintà és un cas devastador, com demostra el seu desenllaç criminal. Però no és l’únic personatge pèrfid utilitzat pel poder polític, econòmic, o mediàtic per aconseguir els seus objectius, sense importar els danys que provoquen. Els qui li van donar el poder ho sabien i, tot i això, van posar vides a les seves mans. La història de Quintà i dels qui la van fer possible és esgarrifosa. Però, per desgràcia, no és una història passada, perquè, com recordava l’estimat Manuel Cuyàs, «de gentussa... quanta en resta encara».

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También