La ‘igualtat d’armes’ i el ‘Dret penal de l’enemic’

La primera sessió del judici al Procés ha posat de manifest l’exquisitat amb què el tribunal pensa portar la causa. D’entrada, els dotze processats no reben l’habitual bossa de pícnic per dinar que donen normalment als presoners. Mentre duri el judici tindran un servei de càtering ad hoc. Encara més delicades han estat les formes del president del Tribunal, Manuel Marchena. Admirable la rapidesa amb què va autoritzar que Carles Mundó pogués anar al servei. I més admirable encara la manera que va tallar Olga Arderiu, l’advocada de Carme Forcadell. Per poc que fem un seguiment de la vista, aprendrem Dret una cosa de no dir. La primera jornada ens ha permès descobrir el principi jurídic de la «igualtat d’armes» invocat per les defenses. Si agafem el símil d’un partit de futbol, la «igualtat d’armes» consagra que cada equip ha de disposar d’onze jugadors, tots dos poden fer tres canvis i l’àrbitre ha de ser imparcial. L’altre concepte que vam descobrir ahir és l’anomenat «Dret penal de l’enemic», que va encunyar Günther Jakobs per referir-se a les normes del Codi penal alemany que no castiguen pel fet delictiu comès, sinó pel fet de considerar perillós l’acusat. En definitiva, el que va planar ahir sobre el Suprem és la màxima jurídica que apunta que «quan la política entra a la sala, el dret surt per la finestra».