La infermeria, element nuclear del sistema sanitari

El primer Congrés d’Infermeria Familiar i Comunitària celebrat fa uns dies a Tarragona ha denunciat tres problemes greus que pateix el col·lectiu i que em semblen rellevants: el baix percentatge de professionals que hi ha sobre el total de la població (molt per sota de la mitjana europea), la precarietat que aquesta dada genera i que es tradueix, entre altres coses, en el poc temps d’atenció al malalt de què disposen (sobretot en el cas de les visites domiciliàries) i la invisibilitat que pateixen com a estament, o dit en altres paraules, la manca de valoració pública del paper nuclear que tenen en el conjunt del sistema sanitari.

Els assistents d’aquesta trobada tenen tota la raó en el que diuen en les seves conclusions. Als ulls d’una bona part de la població semblen jugar un paper complementari, però això no és veritat, encara que dissortadament moltes persones no descobreixen la qualitat professional i humana de la infermeria fins al dia que les internen a un hospital. 

El percentatge de professionals que hi ha sobre el total de població està molt per sota de la mitjana europea

Conec un cas paradigmàtic, el doctor Alvar Agustí, director de l’Institut Clínic Respiratori de l’Hospital Clínic de Barcelona.  Aquest metge, a causa de patir una síndrome rara, va entrar en coma i va haver de passar nou setmanes i mitja internat a la UCIR del centre en què treballava. La seva experiència l’ha explicat en un vídeo penjat a Youtube i que serveix, entre altres coses, per reivindicar la infermeria: un cop a un malalt li fan el diagnòstic i li determinen un tractament, són els professionals de la infermeria a qui els toca fer el seguiment i estar al seu costat nit i dia, festius i cap de setmana inclosos. El mateix doctor ha confessat que un dels pocs bons records que té de la seva llarga malaltia són els missatges d’afectivitat que rebia per part de les infermeres, a vegades d’una manera tan simple com podia ser mirant-lo a la cara o tocant-li el braç per mostrar-li empatia.

Però no tota la feina d’aquest col·lectiu acaba en els hospitals; en el cas de les professionals que treballen en l’anomenada primària, el paper de la proximitat personal és encara més rellevant. Com que s’han reduït les plantilles i hi ha menys recursos, les infermeres han de fer més papers dels que determinen els protocols, repartint el temps de treball de la manera que poden. 

Hi ha infermeres, que, a més d’atendre malalts i els seus familiars, escolten els seus problemes 

Conec una infermera responsable d’un centre d’assistència sanitària, situat en un barri de la ciutat de Tarragona, que a més d’atendre malalts, escolta els seus problemes i mostra comprensió en les dificultats que cauen sobre moltes famílies per culpa de la pobresa social i de la marginació que pateixen. 

En un CAP, el metge ha de veure moltes vegades en una pantalla els resultats de les anàlisis i les proves i ha de redactar les receptes. No hi ha temps per a res més: el malalt desorientat que es deriva d’aquesta atenció mínima ha d’anar a cercar el personal d’infermeria que és qui acaba ajudant a fer front als problemes de tota mena que generen les malalties per als afectats i per a les seves famílies.

Més invisibilitat. En els darrers temps, l’opinió pública i les xarxes socials van plenes de notícies i reportatges sobre descobertes científiques que tenen un ampli impacte entre la població. Les informacions que apareixen als mitjans estan protagonitzats pels metges, però als equips també hi ha tècnics sanitaris que són imprescindibles en les recerques, com és el cas del personal d’infermeria. Dissortadament d’aquests professionals no se  n’acostuma a parlar gaire.

Un altre clixé social equívoc té a veure amb el pes específic que ocupa el col·lectiu en els centres hospitalaris. Gemma Martínez, directora d’infermeria del Clínic, posa a la seva fitxa de presentació a la web de l’hospital que, sobre un total de 4.400 treballadors, ella en dirigeix i coordina més de 2.500, és a dir, és el col·lectiu més important, sobretot si tenim en compte que la resta són metges, personal de serveis, administratius, etc. Un percentatge que es repeteix en el conjunt de tots els centres sanitaris catalans.

Ara que s’acosten temps de canvis en el sector de la salut pel que fa al paper del malalt, el rol de la infermeria és més important que mai; reivindicar-lo no és una opció, és una qüestió de justícia.

*Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.