La injustícia té nom de dona

No descobreixo la sopa d’all si dic que les dones tenen més impediments per accedir a feines de qualitat o que, en alguns casos, no cobren el mateix sou que els homes per fer la mateixa feina.

El problema és que aquesta discriminació i aquesta diferència ja fa molts anys que duren i s’estan convertint en estructurals. L’ONG Oxfam Intermon ha elaborat un estudi que posa xifres a aquesta desigualtat i ens mostra una realitat que tenim molt a prop: les dones són les que més pateixen la pobresa laboral. 

Entenem per pobresa laboral la situació d’una persona que té un contracte de treball de set mesos l’any com a màxim i que cobra un sou que és un 60% inferior a la mitjana salarial de cada Estat. En aquesta situació s’hi troben un de cada deu treballadors de la Unió Europea. I la majoria d’ells són dones. 

Això passa per diversos motius. Encara persisteixen certs valors i actituds molt arrelades entre la societat que impliquen una infravaloració de les habilitats de les dones i limiten les seves decisions a l’hora de triar una feina o una professió. Hi ha treballs molt feminitzats que es concentren en sectors amb contractes temporals i salaris baixos com hostaleria, restauració, turisme, serveis de neteja o al sector domèstic i de cures.

De fet, el 80% dels contractes parcials que es fan a la UE els tenen dones. I moltes d’elles fan aquestes feines de poques hores per poder compaginar el treball amb les cures dels fills, avis i fer labors domèstiques. Aquestes feines de casa són invisibles, no es reconeixen i no estan remunerades, però, si es comptés el seu valor en euros, la xifra és impactant: el treball domèstic de les dones equival al 27% del total del PIB espanyol. Es dóna el cas que les dones dediquen unes 22 hores setmanals a cuinar, netejar la casa o cuidar dels fills. I tot això sense rebre un euro.

Una altra dada escandalosa és que les dones europees cobren un 16% menys de mitjana que els homes per fer la mateixa feina. A Espanya les dones han de treballar 52 dies més a l’any que els homes per tenir el mateix sou. Això no s’explica només pel fet que les dones tenen més reduccions de jornada i contractes parcials sinó que en aquest informe es destaca que a Espanya hi ha un 14% de diferència salarial entre homes i dones que no té cap explicació i que només es pot atribuir a la discriminació.

Les més perjudicades són les dones migrants i les joves d’entre 15 i 24 anys. Elles són les que tenen la taxa més alta de risc de pobresa laboral. I això el 2018. És realment penós. Però aquests sous baixos també repercutiran en el futur. A Espanya només el 42% de les dones reben pensió de jubilació i aquesta és, de mitjana, un 36% més baixa que la dels homes.

Aquesta és la crua realitat que tenim al nostre voltant però a mi, més que les xifres, em preocupa l’impacte personal de la discriminació laboral i la infravaloració entre les dones afectades. Té conseqüències en el seu benestar físic, psicològic, mental i emocional que arrosseguen en el temps. Són dones amb l’autoestima baixa, sense esperances de prosperar laboralment, sense temps per fer vida social ni diners per gaudir d’activitats de lleure i oci.

Davant d’aquest panorama cal posar-hi mesures urgents de tota mena: la precarietat laboral es podria reduir elevant el salari mínim interprofessional a mil euros; calen canvis legislatius respecte al treball temporal i disminuir el nombre de contractes parcials que provoquen inestabilitat; reforçar els recursos humans i tècnics de la Inspecció de Treball per detectar pràctiques discriminatòries; reconèixer els drets laborals de les treballadores domèstiques i integrar-les al règim general de la Seguretat Social i fer campanyes per canviar els estereotips de gènere associats a certes feines i professions

A veure si així aconseguim entre tots que sigui una realitat la frase: «Per la mateixa feina, mateix sou». Que així sigui.

Maite Curto és llicenciada en Periodisme i Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Treballa a Catalunya Ràdio des del 1994.