Más de Opinión

La investidura i altres contes. Viatge al final de la política

L’independentisme aconsegueix la fita de superar el cinquanta 
per cent de l’electorat, però és incapaç de formar govern. Potser la 
independència és un projecte massa gran per a uns polítics massa petits

Antoni Batista

Whatsapp
La investidura i altres contes. Viatge al final de la política

La investidura i altres contes. Viatge al final de la política

Des que Plató i Aristòtil van ensenyar a administrar raonablement el be comú, la política ha passat per molta filosofia, ciència i experiència, i ara és disciplina acadèmica. Però allò que es va aprendre, si és que es va aprendre, es va desaprenent i estem sumits en un decebedor viatge al final de la política. L’última mostra l’hem tinguda al començament d’aquesta setmana de passió d’un digníssim Pere Aragonès. Resulta que l’independentisme aconsegueix la cobejada fita de superar el 50% de l’electorat, però és incapaç de formar govern. Potser la independència és un projecte massa gran per a uns polítics massa petits, però això és i no és un altre tema. I enfront hi ha un adversari tremendament poderós capaç de fer intervenir els tribunals i no mirar prim en la repressió.

Si ERC va facilitar a JuntsxCat la presidència del Parlament a Laura Borràs, ara tocava que JuntsxCat facilités a ERC la presidència de la Generalitat. Però no, de manera que, de moment, ERC ha perdut bous i esquelles: el Parlament que tenien i la Generalitat que es mereixien. Ni Junts ho hauria d’haver fet, ni ERC s’ho hauria hagut de deixar fer: més números vermells a la política.

Fracàs de la política concreta en l’elecció del president, però fracàs de la política en general si resulta que això no ha estat possible per la interferència d’un Consell per la República que no hem votat i que te la seu a Waterloo. Fracàs de la política també per la part alíquota dels partits de l’oposició d’esquerres, Comuns i PSC, aquests des de la força d’haver guanyat les eleccions en vots. Si sabessin fer política, potser amb un punt murri haurien analitzat que el millor pel país i per a ells hauria estat cedir les abstencions necessàries a ERC perquè governessin, abocant-los a una geometria variable que els hauria fet imprescindibles. I al damunt dels nostres cants haurien sostret Esquerra de la dependència de Junts, mentre provocaven una crisi monumental a l’independentisme: «Divide et vinces».

Tot això seria fer política. Sense sortir ni de la sessió ni del tema, fer política també és respectar l’adversari, començant per escoltar-lo, que no és res més que donar ple sentit al ‘parlament’, a la casa de la parla que és en tant en quant naturalment algú l’escolta. L’escó és sagrat, és impròpia la rebequeria de marxar quan es parla o es vota alguna cosa que no agrada. I diria que és injust si pensem l’altíssim preu humà que s’ha pagat lluitant contra una dictadura pel nostre Parlament, que no fa tant de temps era una andròmina arquitectònica entre matolls al costat d’un zoològic. No es voten diputats perquè s’absentin, es voten perquè aguantin.

És una bona praxi democràtica i protectora de la democràcia excloure Vox de qualsevol esfera de poder. Però escoltar-los per rebatre’ls i posar-los en evidència també seria fer política, i ves que no els hi restés el protagonisme que els hi regala anar fent el pupes. Per definició, l’espectacle hauria de quedar fora dels parlaments, ja hi ha programes de TV per a aquesta malversació de la política.

Si ens traslladem a l’escena espanyola, l’exemple que donen tampoc no és exemplar, començant per un rei en mode emèrit que a vegades s’assembla més al de La venganza de don Mendo que a cap realitat seriosa. La política de la comunitat de Madrid fa vergonya aliena, i el sarau que han muntat els socialistes i els soldats Ryan de Ciutadans, amb mocions de censura mal trenades, no els hi va al darrera. Culminat tot plegat per tot un vicepresident del govern espanyol –ahí es nada!– plegant de tan alt càrrec i responsabilitat per sumar-se al merder. Amb el pírric balanç de l’allunyament del centre neuràlgic de l’Estat i de la màxima exposició als focus mediàtics de Pablo Iglesias, el major actiu de Podemos, perdent la vicepresidència segona per una de tercera en tots els sentits de la paraula, fracassant en la primera aliança necessària amb Más Madrid i amb molts números per perdre unes autonòmiques impostades al tot o res.

Com que demà és Pasqua, dia de l’Aberri Eguna, ressenyem que al País Basc han après a fer política com a imprescindible solució després del càstig terrible de la violència. Governa un executiu de nacionalistes i socialistes, que és una fórmula eficaç per assentar la societat, afavorir la reconciliació i fer emergir l’economia, mentre a Madrid l’esquerra abertzale fa costat a les esquerres espanyoles, conscients com són que, pel cap baix, el govern actual és el menys dolent per als seus interessos. Tot això sí, és fer política.

Temas

Comentarios

Lea También