La investidura que no arriba: La impossible unitat catalana

De petits, sentíem els grans definir certes situacions com ‘empantanegades’, expressió que ha caigut en desús. Sentenciar que quelcom estava ‘empantanegat’ equivalia a tenir mala peça al teler i ja t’hi podies posar dempeus, que allò no variava ni portava traça de fer-ho. Ens ha tornat l’expressió al cap per la prorrogada investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat.

Quan no és pel desdeny d’uns, és per les condicions imposades per altres, però la investidura no arriba. I com a ciutadà, malgrat que estiguis empipat, has d’intentar no quedar-te atrapat enmig dels dos bàndols en litigi, sense necessitat de recórrer al tercer, aquest Estat que continua impassible, observant l’espectacle de la impossible unitat catalana mentre es frega les mans.

A més, si busques referències que et facin rumiar, corres el risc de llegir o escoltar una colla d’analistes que, exigint-los honestedat, haurien de començar explicant quin carnet representen o qui els hi sufraga la canongia que defensen mentre es fan passar per independents. N’hi ha ben pocs, d’aquestos, dissortadament, i, com que no ens movem ni endavant ni enrere, la fatiga creix entre aquells que esperarien tirar pel dret o, pel cap baix, una posició força més combativa davant dels de la paella pel mànec, que mai no es mouen ni un mil·límetre de lloc. Parlar encara d’indults, d’amnisties o de taules de diàleg implica que la gent no tingui capacitat per analitzar el panorama, ni sigui capaç de traure conclusions d’allò que viu. I resulta prou evident, dit sia de pas.

En aquest interminable ‘processisme’, l’única novetat és que acaben caient fins i tot les caretes més aconseguides, de tant com enganyaven. La dels comuns, per exemple, en mans d’una direcció que avantposa la condició d’espanyola a qualsevol altra consideració, fins i tot la posició de classe que, en teoria, tant els hauria de distingir.

Consti que en democràcia, només faltaria, qualsevol sensibilitat és legítima, respectable i benvinguda, tret de les totalitàries, però això també queda en dubte si sentiu els esglais de la premsa centralista i centralitzada quan veuen aplicar un mínim cordó sanitari a Vox. El que ells no han volgut estendre a temps, afegiríem.

El cas és que continua l’immobilisme més enervant, la incapacitat manifesta dels catalans d’anar plegats i situar les prioritats com cal i aconsella l’evidència. Recorda en excés, perdonin el paral·lelisme, aquells temps a les primeries de la guerra civil quan els extremistes preferien engegar la revolució abans de guanyar la contesa, que era l’únic important. Al final, recelosos, arribem a sospitar que els radicals d’aleshores, si tot queda escrit a la història amb tendència a repetir-se, vivien infiltrats per quintacolumnistes de l’altre bàndol, dels extrems que, segons el tòpic, s’acostumen a tocar.

Quan sents un veterà com Joan Tardà proferir la bajanada dels senyors i masovers en argument carrincló i desfasat agafen ganes de llençar el barret al foc i oblidar-te’n de política per una bona estona. Que deu ser el tàcit objectiu d’uns quants que avantposen els interessos de partit a les prioritats del territori, siguin actuals o futures, i les necessitats de la seva gent, pensi el que pensi.

També observes el galdós paper del PSC, convertit en simple sucursal d’un partit d’estat i règim, i només augmenten les ganes d’enviar-los a pasturar tots plegats. Quan Illa s’expressa en castellà al Parlament no pica cap ullet als seus votants, sinó que segueix el camí de les dretes que menystenen la nostra llengua com a primer indici de tot el que voldrien marginar, per no dir paraules més grosses.

I en espera del Consell de la República, de més negociacions, de promeses i traïcions, vaguetats i poques substàncies, qui dia passa, any empeny mentre bona part del personal ens admirem que, en efecte, la nostra paciència sigui infinita. Com l’Univers i l’estupidesa humana, que deia Einstein. Per desgràcia, català és aquell ésser resignat a suportar la classe política que l’hi ha tocat, sigui pròpia o aliena.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.