La llei és la llei... dels poderosos

Estudio des de fa anys els llibres parroquials de diferents parròquies, i em donen informació per escriure històries locals que són, a la fi, la base de la història general. Actualment continuo revisant-los i en el llibre de Visites Pastorals d’una d’aquestes parròquies apareixen els mandats que el bisbe de Tortosa en la seva qualitat de Visitador dóna al rector. 

Es tracta d’una Visita Pastoral de l’any 1716 i per tant un any abans de la promulgació del Decret de Nova Planta. En l’acta de la visita feta pel bisbe de Tortosa, Don Miguel de Mendaña Osorio, i signada pel seu secretari, Don Manuel Santos y Velasco, mana el següent: «...Cantando la doctrina Cristiana o el Rosario de Ntra. Sra. y que resen la estacion en la Iglesia ...y que les enseñe las oraciones en Llengua Castellana. Tambien manda su Illma. que las partidas de Bautismo, Confirmacion, Matrimonios, y Entierros, se continuen en la Lengua Castellana... por ser conforme a todas las disposiciones de derecho pues en otra forma no pueden hazer fe en Juicio. Y que el Retor y su Vicario por semanas cada domigo expliquen por puntos la doctrina Cristiana haziendo preguntas a los niños que esten mas adelantados porque en esta forma todas las demas personas la entiendan, y que esto lo executen en la hora mas oportuna en que el pueblo pueda asistir todo lo qual manda su Illma., se execute...»

Hom mana «...en la Lengua Castellana... por ser conforme a todas las disposiciones de derecho pues en otra forma no pueden hazer fe en Juicio». 

Els eclesiàstics d’aquells dies no coneixien el castellà. Els bisbes elegits pel Rei de les Espanyes, per privilegi atorgat per la Santa Seu, posava a les diòcesis catalanes bisbes de procedència castellana, fills de nobles que l’havien ajudat a la Cort. I l’acompanyava el secretari, també castellà, que era el que redactava les Visites Pastorals. 

En guanyar la guerra i subjectar els catalans a les lleis de Castella, usar la llengua del país, no era conforme a dret «...pues en otra forma no pueden hazer fe en Juicio». Curiosa forma, doncs, d’imposar a la força la llengua forastera advertint que la pròpia no era legal. 

Durant 300 anys hem patit la persecució de la nostra llengua. En períodes dictatorials fins hi tot prohibint-ne l’ús. I en períodes democràtics limitant-ne l’ensenyament i a les institucions públiques com jutjats o estaments oficials. Com l’actual govern que disposen de la força de l’Estat darrere seu. Tot allò que els interessa aprovar o denegar, quan els convé, canvien les normes, com la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, posen i treuen jutges i fiscals segons els seus criteris. Les resolucions que el mateix TC dóna la raó a lleis catalanes recorregudes, el govern d’Espanya no les compleix. Ells i també governs autonòmics aproven proposicions de llei en lectura única i el que per uns és constitucional pels catalans és anticonstitucional.

La llei és la llei i hauria de ser per tots igual. Vivim en un Estat on les infraestructures, els trens de rodalies, els aeroports i ports funcionen irregularment. Paguem autopistes, patim per visar els passaports o per confeccionar el DNI, el finançament autonòmic és discriminatori i la nostra llengua no la podem emprar a casa com a pròpia. La premsa internacional, no ho acaba d’entendre. Un problema polític arrossegat durant més de sis anys, s’hauria hagut d’arreglar negociant i acordant. No entenen tampoc que tot passi per un TC fet a mida pel govern i les lleis aprovades pel Parlament totes elles siguin «de facto» rebutjades per inconstitucionals. En democràcia les lleis han de ser per tots igual. Els greuges continuen com al segle XVIII els polítics no dialoguen i el TC actua seguint la veu del seu amo.