Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La maleta de Cap d’Any, a Colòmbia.De ritual a símbol de tristesa

Abandonament. Els veneçolans ja no celebren el Cap d’Any amb equipatge. Ara és símbol de ruptura familiar per als que s’han quedat al país i una dolorosa realitat per als molts que la crisi ha expulsat 

LALI CAMBRA

Whatsapp
LALI CAMBRA

LALI CAMBRA

El Cap d’Any es celebrava a Veneçuela amb diversos rituals: raïm i llenties, roba interior groga, una mica de diners a la mà i, passada la mitjanit, una maleta amb la qual es dona una volta pel veïnat, un gest destinat a atreure viatges. Però els veneçolans ja no celebren el Cap d’Any amb maletes, ara un símbol de tristesa i ruptura familiar per als que s’han quedat al país i una dolorosa realitat per als molts que la crisi ha expulsat de Veneçuela. Dolorosa per deixar enrere família, casa o treball, però també per l’abandonament a què es veuen exposats per la falta d’ajudes en els països d’acollida. A Colòmbia, on s’estima que hi ha més d’1,6 milions de veneçolans (dels més de 4 milions que han abandonat el seu país), les necessitats bàsiques són enormes: menjar, aigua, protecció, accés adequat a salut, allotjament o treball. Els que arriben a zones més rurals o en les quals encara hi ha conflicte, com Arauca, amb presència de grups armats en actiu, l’ajuda humanitària és encara més difícil.

A Arauca vaig arribar al novembre, en concret a Tame, una ciutat tranquil·la, petita amb forta cultura «llanera» (ramadera) present als carrers amb homes amb grans barrets i cinturons, i referències constants (en la música, en la decoració) a bestiar, cavalls i planícies de pastura. Tame i la seva veïna Saravena no han estat tranquil·les. Tame, em van explicar, havia estat terreny dels paramilitars, i Saravena dels guerrillers de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN, «los elenos», «los elefantes»). L’ELN i altres grups armats o criminals estan actius i la frontera amb una Veneçuela que s’esvaeix és territori adient per a les seves activitats. A Saravena se la coneix també com a Sarabomba. És en aquesta àrea on arriben milers de veneçolans un pic deixen el seu país. La gran majoria amb qui vaig parlar, perquè ja no tenien prou menjar per als fills («arroz y mangos comíamos, la niña estaba desnutrida»), o medicaments («mi hijo estaría muerto por neumonía, no encontrábamos los medicamentos, así que nos vinimos para acá») o perquè ni amb tres sous que entraven en una casa es podien mantenir («con tres sueldos mi familia no podía comer y eso que yo comía en el restaurante donde trabajaba», «ya mi mamá no podía comprarme el uniforme de la escuela, ni los zapatos»).

Els migrants veneçolans que arriben ara estan pitjor que els de fa un parell d’anys

Molts d’ells es queden a Tame, a prop de la frontera. Una mena de migració sí però no. No del tot, un pas inicial, una exploració de la migració, un aprendre com van les coses amb la possibilitat de tornar al teu país si la vida no rutlla a Colòmbia o si les coses milloren a Veneçuela. Cap d’ells s’havia plantejat marxar mai, no és el seu país de migrants, ans al contrari. Però, de moment, la vida no rutlla del tot a Colòmbia ni les coses milloren a Veneçuela. Em diuen els companys de Metges sense Fronteres (MSF) que porten temps treballant amb migrants veneçolans que els que ara arriben estan pitjor que els de fa un parell d’anys, surten sense quasi recursos («vendimos hasta las bombonas de butano para comprar el billete de autobús») i els hi resulta molt complicat trobar feina, habitatge –no són pocs els que dormen al carrer i nens i adults llavors pateixen malalties respiratòries i tenen problemes a la pell–, alimentació, protecció o accés adequat a l’atenció mèdica (Colòmbia els accepta a la seva sanitat només en cas d’urgències). Tot i que els nens haurien de poder anar a classe, les escoles els rebutgen dient que les aules estan plenes, que no hi caben. Enviar els nens a classe és una de les primeres preocupacions de les famílies. No són pocs els pares que han vist els seus fills, preadolescents, convertits en els proveïdors de la família: fent gelats, venent mangos pel carrer, vigilant cotxes...

La venda ambulant, de cafè, de gelats, de fruites, treballs al camp o en l’obra, pidolar o buscar en les escombraries per vendre cartró, ferro, vidre o llaunes són les escasses i mal retribuïdes ocupacions a què es dediquen bona part dels veneçolans a Tame. Moltes dones joves es veuen abocades a la prostitució («de mi salario dependían ocho personas en Venezuela, mis padres, mis hermanos, mis sobrinos y mis hijos»).
Llegeixo sobre el sarau a l’Assemblea Nacional a Caracas per a investir de nou Juan Guaidó (cap de l’oposició a Maduro) com a president del parlament de Veneçuela. Llegeixo que grups chavistes matons han apallissat periodistes. I ara que acaba el període de Nadal, a l’altra banda de la frontera tornaran a rebre més migrants veneçolans. No rutlla la vida a Veneçuela. A Colòmbia, però, falta més ajuda.

* Periodista. Lali Cambra treballa a Metges sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-amèrica. Abans va fer de corresponsal per mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar de periodista a Tarragona.

Temas

Comentarios

Lea También