La malmesa capacitat de comprendre. L’alteritat i les raons dels altres

Al president Torra no és que no li donessin cent dies de gràcia abans de valorar-lo, és que li van posar el capirot abans de prendre possessió. A compte d’unes paraules tretes de context. Pocs dies després, li va passar una cosa semblant a Josep Borrell, amb la circumstància que alguns dels qui l’ataquen encara avui són els que es queixaven del mateix que li retreuen.

Resulta que ni Torra és un supremacista, racista i no sé quantes coses més, ni Borrell és un nazi per haver fet servir una terminologia clínica, perquè se l’hagués apropiat l’esvàstica. Espero que Torra sigui un bon president de Catalunya i Borrell un bon ministre d’Exteriors d’Espanya. «Dels catalans, sempre sereu princesa./ Dels espanyols, estrella d’Orient». Fi de la cita del Virolai de Verdaguer.

Ara resulta que a Verdaguer li hem de dir «Jacint Verdaguer» i no «mossèn Cinto», i que hem de fer i dir i com dir-ho, segons que ens ordeni una imperativa plèiade de fonamentalistes que han trobat a les xarxes la insana manera de viure amb l’agror que es mereixen. A les xarxes i a un determinat periodisme, que no content de no explicar-nos què passa o d’opinar-ne sense arguments ni criteri, també ens diu com hem d’actuar i ens convoca a manifestacions segons banderes i alguns bandarres. 

La malmesa capacitat de comprendre és el dèbit negatiu de l’aflorament de tanta intolerància. Griffith va dirigir una de les grans pel·lícules del cinema mut amb la paraula per títol: Intolerancia (1916). Més enllà de la curiositat, la va rodar com a resposta als intolerants que l’acusaven de racista per un film anterior que no van entendre, perquè el sentit de l’humor irònic cubicava massa per als seus petits motors neuronals de patinet elèctric.

Comprendre és bonic i ajuda la convivència. Tzvetan Todorov va traduir la «proximitat» cristiana a una «alteritat» no confessional. La semiòtica –que va donar un cert sentit al periodisme elevant-lo a la categoria científica perquè les lletres no vestien prou– té però una antiquíssima definició de «signe» a l’Escolàstica.

El franciscà Guillem d’Occam, un dels inspiradors de El nom de la rosa, la va reformular al segle XIV gairebé com avui l’entenem. Els estalvio l’eufònica cita en el llatí original i tradueixo, però havent fet notar la potència semàntica del «alterius» que fa l’alteritat, de l’«altre»: «El signe és allò que ens porta al coneixement de l’altre o en fa les seves funcions». Sense el signe escolàstic, passat per Barthes i Eco, avui el periodisme seria exactament allò que els intolerants volen que sigui: angelització i demonització, a major glòria de Tomàs d’Aquino, que tanmateix era massa savi i no va cometre la insensatesa d’exportar a la terra el maniqueisme preternatural.

Un dels punts àlgids de la intolerància és la depreciació de la Transició com a victòria pòstuma del franquisme, amb una extensió d’ell mateix que a vegades, des de posicions aparentment contràries, el que fa és sobrevalorar-lo.

Fa poc ha sortit una llista negra de suposats alcaldes franquistes reciclats per partits democràtics, sobretot per Convergència. Però ser alcalde en el franquisme no era sempre sinònim de ser alcalde franquista, com estar afiliat al sindicat vertical no equivalia portar camisa blava. Sovint era més aviat vermella.

La dreta va ser possibilista des de Cambó, però fins i tot les esquerres van implementar la tàctica de «l’entrisme», que consistia a penetrar a les estructures legals de la dictadura per fer-les més habitables o per sabotejar-les des de dins. Això van fer militants de Comissions Obreres i així va néixer el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, copant les delegacions del falangista Sindicato Español Universitario i culminant l’acte històric conegut com la Caputxinada, 9 de març de 1966.

El verb comprendre comença a conjugar-se en fer l’esforç d’entendre les raons dels altres, fins i tot les més oposades. Només així, des del màxim respecte en la màxima discrepància, es pot arribar a acords de mínims. Acords de mínims que si els examinem al microscopi de la història veurem que un grapat hauran resultat ser els més màxims. Grans nacions s’han construït sobre els acords més petits. La Constitució original dels Estats Units, potència mundial, feia quatre pàgines manuscrites. El Regne Unit no en té.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.