La medicina de l'últim moment

19 mayo 2017 21:29 | Actualizado a 22 mayo 2017 12:12
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Sóc metgessa i fa més de 20 anys que intento ajudar i acompanyar els meus pacients i les seves famílies en el difícil camí de la malaltia avançada i/o terminal. També fa mes de 30 anys, quan jo en tenia 17, que va morir el meu pare d’un càncer de pulmó, amb un patiment físic i psicològic que a dia d’avui la família encara tenim present. En aquells temps a Tarragona no existien unitats de dolor ni de cures pal·liatives.

Malgrat que el procés de la mort sigui inherent a l’ésser humà, morir mai no ha sigut fàcil, però probablement les circumstàncies en què la nostra societat tecnificada i basada en la cultura del benestar econòmic i de l’individualisme envolten la mort no ens ajuda, més bé al contrari, a assumir la mort com una part més de la vida. Aquesta realitat és molt més evident en el cas dels nens. Els nens són vida, són futur, són promeses... i la seva mort esdevé quelcom antagònic i especialment dolorosa.

El metges formem part d’aquesta societat i la nostra formació també es veu afectada per aquesta cultura del benestar. Ens preparen per curar, per allargar la vida, per fer front a les malalties dels nostres pacients com un repte professional i en aquest context no és difícil entendre que el metge pot viure la mort d’un pacient com un fracàs personal i professional difícil d’assumir.

La notícia de la petita Andrea, de la seva llarga malaltia, del patiment d’uns pares que han acompanyat la seva filla durant 12 anys i que han demanat públicament una mort humanitzada i guiada mèdicament per a ella, ens ha de fer reflexionar a tots.

A nivell de societat hauríem de reincorporar la mort a les nostres vides. Cal que parlem dins les famílies, dins les escoles... la mort ha de deixar de ser un tabú o quelcom lleig que cal amagar. L’envelliment, la malaltia i la mort forma i formarà part de les nostres vides encara que fem el possible per amagar-la.

A nivell personal hauríem de preguntar-nos com, a on, amb qui voldríem passar els darrers dies de la nostra vida. La nostra voluntat expressada verbalment o per escrit als nostres éssers estimats o al nostre metge de família, que hauria de deixar constància dins el nostre historial clínic, pot ajudar molt en el procés de pressa de decisions al final de la vida. Pot alleujar el patiment dels qui ens estimen i facilitar el comiat i el seu procés de dol. Si estimem els nostres fills, els nostres pares, els nostres companys... hem de fer tot el possible per evitar que la nostra mort o malaltia sigui encara més dolorosa pel fet d’haver de prendre decisions que nosaltres hem pogut prendre prèviament. El document de voluntats anticipades és una bona eina que hauríem de conèixer i utilitzar amb tota normalitat.

A nivell de societat cal demanar, exigir, als responsables de la sanitat i en general als nostres polítics, que el desenvolupament dels recursos pal·liatius sigui una prioritat sanitària.

Les cures pal·liatives tenen com a objectiu millorar la qualitat de vida dels pacients i famílies que s’enfronten als problemes associats amb malalties amenaçadores per a la vida, a través de la prevenció i alleujament del sofriment per mitjà de la identificació, avaluació i tractament del dolor i altres problemes, físics, psicològics i espirituals (definició de l’OMS).

L’atenció sanitària no pot desenvolupar-se correctament d’esquena a la medicina pal·liativa. La qualitat de vida i la qualitat de la mort han d’anar de la mà dels avenços mèdics i mai no s’haurien de supeditar a aquests.

En aquest sentit voldria enviar un missatge positiu pel que fa a la implementació de recursos pal·liatius a Catalunya i concretament a Tarragona. És just reconèixer que la qualitat i el desplegament d’unitats dedicades als pacients pal·liatius (PADES, UFISS, UCP Sociosanitàries) són un referent a nivell nacional. Actualment el Dr. Xavier Gómez-Batiste, responsable d’introduir a Catalunya les cures pal·liatives als anys 80 i dissenyador de l’actua model català de cures pal·liatives, és el responsable de l’Organització Mundial de la Salut ( OMS) per organitzar i dissenyar l’estratègia per tal que aquest tipus de atenció sigui un dret a qualsevol part del món. És cert que a Tarragona tenim una xarxa de recursos que ens permet fer arribar la nostra atenció sociosanitària i pal·liativa arreu del nostre territori, però també és cert que amb l’increment de població aquesta és clarament insuficient i els professionals que ens dediquem a les cures pal·liatives ens hem vist afectats per les mesures de retall pressupostari dels darrers anys que han frenat, de manera alarmant, el nostre desenvolupament i fins i tot han minvat els nostres recursos. En un món de superespecialització mèdica, els professionals que ens dediquem a les cures pal·liatives en ocasions ens sentim marginats pels responsables de les polítiques sanitàries, malgrat que l’augment de l’esperança de vida i l’increment de la prevalença de malalties amb llargs períodes de malaltia avançada ens fa cada vegada més necessaris i està del tot demostrat que la medicina pal·liativa és tan eficient com a imprescindible i ben valorada pels pacients i famílies que la reben.

Però sobretot cal que els professionals sanitaris, i especialment els metges, fem una reflexió seriosa, sincera i humil del nostre comportament. Podem demanar més claredat jurídica que ens ajudi a dur a terme la nostra feina però no podem delegar la nostra responsabilitat professional. Hem de saber aturar-nos i reconèixer quan cal deixar marxar els nostres pacients. Hem de tenir present que no sempre podem curar però que sí sempre podem alleujar i acompanyar. Cap llei pot suplir la bona praxi mèdica. Que uns pares hagin de fer públic el procés dolorós de la mort d’una filla i que hagin de demanar la intervenció d’un jutge, és una situació tràgica que posa en evidència que quelcom no s’ha fet correctament. Jo, com a metgessa que treballo en una unitat de dolor i cures pal·liatives, penso que mai no s’hauria d’haver arribat a una situació tan dramàtica i de ben segur traumàtica per a tots, però sobretot per uns pares que han de fer front a la mort d’una filla. Aquestes situacions, freqüentment, són conseqüència de la manca de comunicació entre l’equip mèdic i el pacient o la família. Dedicar temps als pacients i a les famílies, disposar de llocs adequats per poder parlar sense barreres culturals o físiques, i sobretot escoltar respectuosament i sense jutjar el que volen els pacients i les famílies, són el millor remei per evitar enfrontaments i desavinences que finalment i tristament ha de resoldre un jutge.

No voldria acabar sense recordar que els nostres centres sanitaris a Tarragona disposen de comitès d’ètica assistencial on exposar situacions difícils d’abordar èticament i que el nostre Col·legi Oficial de Metges de Tarragona està a disposició d’aquells pacients o famílies que puguin necessitar informació dels equips/recursos de cures pal·liatives existents i com accedir a ells. Tant de bo un cas com el de l’Andrea no torni mai a ser notícia.

*Dra. Antònia Francesch Freixes Metgessa especialista en Geriatria i en Ètica Mèdica. UFISS Cures Pal·liatives/ Clínica de Dolor. Hospital UniversitariJoan XXIII de Tarragona. Membredel Comitè d’Etica Assistencial HJ23. Vicepresidenta segona del COMT

Comentarios
Multimedia Diari