Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La memòria càlida (II). Els estius al Reus Club de Mar

Una mena de mar i muntanya sentimental. El club va ser fundat per un grup de famílies de Reus per practicar la vela i el rem i pel gaudi familiar sense patir les molèsties d’un dia d’aigua i arena a pèl.

Jordi Cervera

Whatsapp

Comentava fa uns dies els meus records personals d’estiu, lligats de manera indefectible, al Mas Romero de Reus i al Reus Club de Mar, una mena de mar i muntanya sentimental.

El club, que encara existeix i, pel que sé, gaudeix d’una salut magnífica, està situat a Cambrils, just al límit del terme municipal tot i que tothom sempre deia «anem a Salou», sense tenir en compte la seta filiació geogràfica real.

Es va fundar l’any 1964 quan un grup de famílies de Reus va comprar un local social arran de mar i amb dos objectius definits, practicar la competició esportiva (vela, rem, etc.) i el gaudi familiar sense patir les molèsties d’un dia d’aigua i arena a pèl. Es podia anar a la platja amb tota comoditat, aparcant el cotxe a la porta, només calia estar localitzat per si l’havies de moure i deixar sortir els que havien arribat abans. Tenies un armari privat on guardar les teves coses, vestidors, dutxes, nevera, un bar, tendals de ratlles, gandules i un tros d’arena i aigua pràcticament privat, un autèntic luxe.

I tal com passava amb el mas, els records també són excessius per encabir-los en un únic article. Recordo el mar, aquell mar paradís de les mares preocupades, que et permetia caminar durant metres i metres, allunyar-te de la vora sense que l’aigua t’arribés més amunt dels genolls. 

De fet aquesta orografia va provocar la presència d’un dels eixos de diversió més polèmics i a la vegada més divertits i interessants de l’estiu. Un llarg pantalà que en origen servia per poder entrar les barques a mar i que ben aviat es va convertir en criador de saborosos musclos i en una impagable plataforma per tirar-se de cap al mar fent tota mena de tombarelles.

I si per aquelles coses de la vida teníem necessitat d’aigua dolça, unes passes per la platja ens portaven directament a la piscina de l’hotel Augustus. Diversió assegurada gràcies al trampolí i als jocs que s’hi podien fer. Només amb una única condició: no parlar o almenys no fer-ho a crits, no fos cas que l’alegria desbordant en català ens delatés enmig d’un univers aleshores reservat quasi en exclusiva als estrangers, sobretot anglesos i francesos. 

En honor a la veritat cal dir que més d’una vegada i més de dues vam ser expulsats del paradís per algun empleat amb excés de zel i retornats a l’arena amb la consegüent esbroncada.

A l’arena era habitual el que ara s’ha convertit en un veritable miracle, veure infinitat de tallarines, de crancs, de peixos de tota mena, d’algues, d’estrelles de mar i fins i tot algun pop i alguna rajada. I com sempre, ni un minut per avorrir-se. I també un grapat de records gastronòmics.

D’entrada el vermut, un ritual de diumenge, després de mil banys i abans de dinar. Patates fregides Laurie de Reus, amb una bosseta de sal grapada a cada bossa, groga, esplèndida i marcada amb lletres vermelles, l’ampolla de vidre de Trinaranjus de taronja i a l’hora de dinar tres plats que preparava la meva mare, que es repetien amb força freqüència i que romanen i romandran associats pels segles dels segles a la platja.

L’arròs fred, amb enciam, olives, tomàquet i tonyina, tret de la nevera i servit; els llibrets de llom amb formatge i l’albergínia arrebossada, freda, saborosa i sempre espectacular. I això per no parlar dels pollastres a l’ast, dels gelats Frigo i de les batalles amb el rellotge per mirar de guanyar minuts a les temudes i omnipresents dues hores que calia esperar abans de tornar a l’aigua per evitar el fantasma del tall de digestió.

I les experiències insòlites, aquelles que per la seva singularitat s’esperaven i es gaudien amb tota la seva intensitat. 
N’hi havia dues d’especialment espectaculars, quedar-se a sopar al Club i, per tant amb la possibilitat de banyar-se de nit i anar-hi a esmorzar, o sigui banyar-se a primera hora, acabat de sortir el sol.

Però també hi havia lloc per les espinetes clavades. L’única va ser la negativa ferma, sòlida i duradora a pujar al masteler de tres pisos que s’alçava en un lateral de l’esplanada que comunicava el club amb la platja. Era un senyal d’identitat del Club i imitava un vaixell. Mai m’hi van deixar pujar.

Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.

Temas

Comentarios

Lea También