La millor sanitat pública del món

Estem en un país on de forma reiterada i per definició es pren una part pel tot. Hi ha una estranya habilitat per part de la classe política que dirigeix les institucions estatals i autonòmiques per agafar una part social del que sigui i en el seu propi benefici transformar-la en un tot. I per això conten sempre amb la gran ajuda dels mitjans de difusió audiovisuals i escrits de la seva corda  que, curiosament, estan finançats pels diners públics no solament de la part que s’apropia del tot sinó per a totes i tots de manera real i no virtual. Però al final i de forma prodigiosa, i fins i tot diria màgica, tots ens arribem a creure que, efectivament, la part és el tot i continuem pagant. I així vam creure gairebé tots que la nostra sanitat pública era la millor del món. 

Però abans d’entrar en matèria i per tal de fer més entenedor el paràgraf anterior una mica laberíntic, perquè ho és i molt laberíntic fer creure a quasi tothom que una part és el tot, m’agradaria posar alguns exemples.

I el primer seria observar que el Govern central té una certa propensió a confondre una institució de l’Estat, és a dir el govern, amb el propi Estat. O aquesta era la sensació que donava la seva posada en escena de les rodes de premsa, al principi de l’estat d’alarma, amb representació governamental lògicament, però a més a més amb generals i màxims responsables professionals de la Guàrdia Civil, Policia Nacional, però sobretot del propi Exèrcit. El rerefons d’això no és sinó una altra confusió de la part, el govern central, amb el tot, l’Estat i és el pensament que els funcionaris estan el servei del  govern i no de l’Estat. El doctor Simón en seria un altre exemple. I el que podria ser una possible ingerència recent del govern central en l’actuació d’alguns funcionaris de la Guàrdia Civil en la seva relació amb el Poder Judicial en seria un altre.

I a Catalunya en tenim una de ja tradicional de confondre la part pel tot, i és la parla constant per part de les autoritats independentistes en nom de tota Catalunya, com si una gran majoria fos partidària de les seves idees, si bé i quant a nombre total de vots sembla que no han superat la meitat, ja que no es pot confondre el nombre de vots amb  el nombre de diputats. I això malgrat els esforços dels seus mitjans de difusió i el silenci tan sorollós dels darrers governs centrals, deixant amb la seva tranquil·la i imprudent negligència amb situació de desemparament els seus seguidors.  

I després d’aquests exemples potser serà més entenedor parlar de la sanitat pública com la millor del món... o no. I del que té a veure això en confondre la part amb el tot.

La nostra sanitat pública fa anys que va coixa. Ja hi anava una mica a principis de segle però la crisi econòmica la va afectar de ple. Quan hi ha crisis és evident que s’han de fer retallades perquè la recaptació d’impostos baixa però és la classe política la que decideix d’on. I aquí és on hi ha la qüestió. No cal repetir on van anar a parar grans despeses perquè ja és molt repetitiu però és el cert que a la sanitat pública, a l’educació i a la justícia no.

A partir d’aquí vàrem continuar creient quasi tots que la nostra sanitat pública continuava sent la millor del món. Ens ho deien fins dies abans  de la declaració de l’estat d’alarma. A partir d’aquí també coneixem el que ha passat: número 1 mundial amb morts per habitants, segur que també en morts a residències de gent gran malgrat encara no els diguin. I no parlem de la manca de mitjans de protecció del personal sanitari.

El Rotary Club de Tarragona, degà, va donar de manera molt justa el Premi ‘Servir’ al Col·legi de Metges de Tarragona com a representació professional. I sense oblidar ni molt menys la resta del personal sanitari, administratiu, ambulàncies, neteja etc . I el seu president a la videoconferència del Premi parlava de 50.000 professionals contagiats. Que segurament és un altre nímero 1 mundial, ja que amb 30.000 ja ho eren quan m’ho vaig mirar per un altre article.

És a dir, i a la vista de tot el que passa, es veu amb claredat que estem davant d’un altre cas, de manual, de confondre una part amb el tot. O sigui que la sanitat pública com un tot no és la millor del món. Però sí que una part d’ella, important per cert, perquè és el seu col·lectiu professional humà probablement el millor del món o tenint en compte que això sempre és difícil de demostrar, el que sí que demostra la xifra de contagis dels seus professionals, és que és la que té un sentit professional més arrelat i la més valenta. 

I això sí que ha de fer reflexionar la classe política i a nosaltres com a societat a més d’aplaudir a les 20.00 hores. Perquè si volem tenir una sanitat de primer nivell mundial ja saben el que s’ha de fer. O sigui canviar una mica o segurament més i tot de prioritats. A banda que potser per poder estar a primer nivell mundial els pacients o futurs possibles pacients també hi han d’estar, i pel que es veu pels carrers, platges i llocs públics i quant a mascaretes i distàncies de seguretat no és així. Hi ha refranys castellans interessants: «la salud es lo primero», «salud, dinero y amor». Però hi ha un tercer refrany molt perillós: «Del dicho al hecho...».

Ponç Mascaró. Doctor en Dret, Ponç Mascaró va treballar durant més de trenta anys a l’Ajuntament de Tarragona, on va ser secretari general amb els tres primers alcaldes de la democràcia.   Ha rebut nombrosos reconeixements per la seva tasca.