Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La mirada del tramviaire de Varsòvia

Tarragona no tolera la hipocresia racista perquè en aquesta ciutat tots som o hem estat immigrants

Josep Félix Ballesteros

Whatsapp

Aquest estiu hem estat colpejats directament per la barbàrie terrorista irracional. Hi ha vegades que es fa difícil expressar amb paraules l’essència de les veritables sensacions que es tenen i del que es vol exactament transmetre i homenatjar. Per tant, ho intentaré evocant la vivència d’una de les meves referents morals, la infermera Irena Sendler que durant la guerra va salvar milers de nens jueus del seu assassinat a mans dels botxins nazis. Aquesta autèntica heroïna i la xarxa que va crear es dedicaven a treure nens d’amagat del gueto de Varsòvia i lliurar-los a famílies cristianes per salvar-los de l’extermini. En un d’aquests viatges de salvament Irena explica com travessava la ciutat en un tramvia acompanyant un nen de quatre anys a qui traslladava clandestinament a la seva família d’acollida. En un moment donat el nen perd els nervis i comença a cridar a la seva mare en yiddish (la llengua dels jueus de l’est d’Europa). Una dona que es troba al seu costat murmura: «yiddish! Aquest nen és jueu!».  

Tot el tramvia pren consciència que hi ha un nen semita al vagó i que, per tant, si no el denuncien seran còmplices davant la Gestapo d’haver intentat amagar un jueu. La condemna decretada pels nazis? La pena: mort per al responsable i per a tota la seva família. Irena Sendler reconeixia posteriorment que va sentir  pànic en pensar en la seva filla i que va dirigir-se a la desesperada cap al conductor demanant-li, si us plau, que aturés el tramvia per poder escapar. El conductor aparentment no va reaccionar però al cap d’uns segons es va produir una aturada en sec que fa rodolar bosses i sotragar els viatgers. El conductor va anunciar: «el tramvia s’ha avariat i l’he de portar a la base, tothom fora!». Renecs de bona part dels presents, però quan Irena Sendler es dirigia cap a la sortida el conductor va xiuxiuejar-li «no, vostè no» i va indicar-li amb la mà que s’amagués darrere la porta. Un cop la resta de passatgers van baixar del tramvia, el conductor va preguntar-li on volia anar. Finalment, per indicació de la infermera, va aturar el tramvia en una àrea poc concorreguda per tal que ella i el nen poguessin escapar. Abans, però, va donar-li una poma (potser el seu únic aliment del dia) al nen, va somriure i va dir-li a Irena Sandler: «que Déu et beneeixi. Molta sort germana!».  

Irena Sendler afirmava molts anys després: «no el vaig tornar a veure i mai vaig poder agrair-li que ens salvés la vida. Potser no va sobreviure a la guerra. La història no registra el seu nom però si Déu existeix deu tenir la mirada d’aquest tramviaire de Varsòvia». 

Doncs bé, tots els tarragonins i tarragonines que aquests dies us heu manifestat contra el terror, que heu fet cua als hospitals per donar sang, que us heu negat a respondre amb odi a la barbàrie, els professionals (guàrdia urbana, metges, infermeres, traductors, taxistes, etc.) que heu complert la vostra responsabilitat amb rigor i abnegació, tots, repeteixo, tots vàreu actuar amb el mateix coratge moral i la mateixa grandesa ètica d’aquest tramviaire de Varsòvia.   

No tinc paraules per expressar el meu orgull de ser alcalde d’una ciutat que respon amb aquesta enteresa davant d’un crim tan salvatge i repugnant, com ja ho va fer a l’atemptat d’Enpetrol. D’una Tarragona lliure i magnífica que no tolera la hipocresia racista perquè en aquesta ciutat, diguem-ho clar, tots som o hem estat immigrants. I tant si els nostres avantpassats van ser estrangers que van creuar la Mediterrània, venir d’altres indrets de la Península o van travessar els Pirineus a la recerca d’una esperança de futur per als seus fills, aquí estem tots perquè Tarragona els va acollir i els va ensenyar que no és el nostre lloc de procedència el que determina qui és tarragoní, ni la nostra llengua, ni la nostra religió. El que ens converteix en tarragonins és el nostre compromís amb un ideal: tots tenim l’oportunitat de desenvolupar les nostres potencialitats en llibertat en aquesta ciutat que és un mirall de justícia i dignitat. 

Avui sóc feliç. Sóc feliç perquè he constatat que Tarragona no té por ni odi, que és invencible en la seva determinació de derrotar al terror, i perquè aquests dies he vist la mirada bondadosa del tramviaire de Varsòvia en l’expressió de milers i milers dels meus convilatans.

Temas

Comentarios

Lea También