Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion EL VORAVIU

La mort d’un periodista

Carlos Pérez de Rozas transforma el periodisme  gràfic en periodisme visual. Una revolució que va rellançar els diaris.

Josep Ramon Correal

Whatsapp
Carlos Pérez de Rozas, la tercera generació d'una gran nissaga de periodistes. EFE

Carlos Pérez de Rozas, la tercera generació d'una gran nissaga de periodistes. EFE

La mort sobtada de Carlos Pérez de Rozas ha posat dempeus la generació de periodistes de la transició en una gran cerimònia de nostàlgia. Màrius Carol i Taxo Benet han coincidit a recordar el password que el malaguanyat periodista va triar quan El País va informatitzar la redacció. Va triar cícero. No fa ni quatre dies que explicàvem als redactors joves del Diari que el cícero era la unitat de mesura inventada per Fornier que es feia anar a la impremta i als diaris. L’Àlex Saldaña encara guarda un tipòmetre de record, el regle que mesura en cíceros. Pedro Madueño recorda el laboratori fotogràfic dels Pérez de Rozas en un pis de Ronda Universitat. A l’estiu havien de revelar les fotos en roba interior per la calor. Ai, aquells laboratoris d’antany! Al de La Mañana hi feien l’amor aprofitant la impunitat del llum vermell que avisava de la prohibició d’entrar. La mort del magnífic Carlos Pérez de Rozas ha posat en valor –com diuen els periodistes d’ara– aquella gernació que va rellançar els diaris i la ràdio, els mitjans que els apocalíptics donaven per morts. Mentre hi hagi Pérez de Rozas hi haurà diaris. Hi haurà periodisme.

Temas

Comentarios

Lea También