La muntanya insurgenti l'independentisme

Quan encara ressonen arreu de Catalunya els resultats de les últimes eleccions al parlament català, convertides en plebiscitàries per alguns polítics, una onada de periodistes i tertulians, guiats per les seves simpaties ideològiques, ens bombardegen amb missatges per fer-nos creure quin bloc va guanyar l’escrutini, la qual cosa provoca una certa desorientació entre els votants.

Davant de tanta informació cal no fer massa cas dels comentaris i recórrer a les dades objectives i aquestes ens manifesten que va guanyar l’independentisme en escons i l’unionisme en vots i va perdre l’independentisme en el plebiscit i va perdre l’unionisme en el parlament autonòmic.

Analitzats serenament els resultats, és interessant comprovar de quin lloc sortiren els vots dels partits en litigi. Un primer cop ull al mapa electoral de Catalunya s’observa com la muntanya insurgent, autèntic viver de caps i voluntaris carlins durant les guerres civils del segle dinovè, va votar de forma aclaparadora els partits independentistes. Si el mapa els superposem al de la tercera carlinada, gairebé coincideixen els nuclis de més efervescència rebel amb els dels partidaris de Junts pel Sí i la CUP. S’observa en aquest sentit una línia que s’inicia a les comarques de l’Alt Urgell, passa pel Solsonès i el Berguedà, segueix per la Noguera, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Priorat i arriba a la Terra Alta i el Montsià, pròxim al Maestrat, terra tradicionalment carlina.

L’altre focus de vots independentistes pertany a les terres gironines que junt amb les comarques de la Catalunya Central, sense menystenir la resta, foren zones importants de predomini carlí ara convertides en centre de vots independentistes. Van ser importants els vots dels pobles de les comarques de la Selva, el Pla de l’Estany i el Ripollès, territoris on s’aixecaren partides carlines durant la tercera guerra.

Cal tenir en compte que aquests territoris van ser els que més comitès electorals carlins van mobilitzar a tot l’estat espanyol entre 1870 i 1872, vint-i-nou en total. Sens dubte la història de la tercera carlinada atorga un protagonisme innegable a la Catalunya septentrional, com les votacions de l’últim escrutini el donen a les formacions independentistes.

Si observem els sufragis des de la perspectiva municipal, els resultats encara són més evidents. Solsona, la terra que dominaren els Tristany, el Ros d’Eroles i altres comandaments carlins, sumats els vots dels dos partits independentistes va obtenir un percentatge de 74,3; Berga, a la Catalunya Central, ocupada diverses vegades pels tradicionalistes i centre d’operacions carlines, arriba al 76,6; Sant Joan de les Abadesses, lloc on durant la tercera guerra s’organitzà la Diputació Foral amb l’objectiu de coordinar les estructures del nou estat carlí, obtingueren 78,3; Banyoles, al Pla de l’Estany, 82,2; Sort, la capital del Pallars Sobirà 71,9; Montblanc, la capital de la Conca de Barberà, vila que a l’última guerra carlina fugiren cent cinquanta veïns per engrossir les partides carlines, 71,8; Valls, capital de l’Alt Camp, la terra del general Masgoret, 57,0; Falset, al Priorat, 78,3; Gandesa, a la Terra Alta, comarca on operaven en total llibertat les partides de Carnicer, Panera, Ferrer i el capellà de Flix, 67,0. Tots aquests exemples evidencien el suport que van donar els pobles, les viles i les ciutats de l’alta muntanya i la serralada prelitoral a l’independentisme.

En canvi, els llocs on l’unionisme obtingué millors resultats fou a les viles i ciutats properes a la costa i les zones industrials, llocs per altra banda receptors de molta immigració, tradicionalment liberals durant les guerres carlines.

Al mapa s’observa dos focus principals: l’àrea metropolitana de Barcelona, especialment el cinturó anomenat roig perquè el socialisme obtenia els millors resultats i que en aquesta votació es va convertir en taronja a causa de l’èxit de Ciutadans i una altra demarcació situada als barris i pobles propers a Tarragona i les indústries petroquímiques i els seus satèl·lits, fins al punt que nuclis tan importants de població com Salou i Vila-seca els partits unionistes superaren els independentistes. A les comarques de Lleida i Girona aquest bloc obtingué representació parlamentària, però a molta distància de la suma de Junts pel Sí i la CUP.

Analitzats els resultats d’aquestes eleccions es pot afirmar que la muntanya insurgent, la Catalunya foral i carlina, com insinua el professor Aragonés (Diari, 28-09), va donar de forma majoritària els vots a les formacions independentistes i els va aportar l’aval necessari per guanyar les eleccions al Parlament català.