La neu: el col·lapse no ha vingut per aquest fenomen meteorològic, és polític

Amb la neu ja ens passa com amb la cançó de Raimon i la pluja, aquella que diu que per poc o per massa al meu país no sap ploure. No és que al nostre país no sàpiga nevar però aquesta setmana i en funció d’allà on fóssim de les nostres comarques, de tant d’esperar la neu, la gran nevada que havia de col·lapsar-ho tot, molts ens vam quedar amb un tast, una enfarinada i amb un pam de nas. Parlo de la línia de costa, allà on justament veure nevar és un fet insòlit, on es fa esperar tant i veure neu a l’arena de la platja marca les dècades. 

La canalla va poder sortir als patis de les escoles a rebre els primers flocs i amb això van fer festa grossa. Amb les temperatures més baixes, la neu hauria agafat i la festa potser hauria tingut un altre final. La pluja va acabar de fer la resta. 
També és cert que la neu va tenir un bon gruix, ja va fer goig, només uns pocs quilòmetres cap a l’interior, i en aquests pobles i ciutats l’activitat se’n va ressentir, i no només la dels escolars lliurats als ninots i la descoberta. 

Amb les nevades, el funcionament va ser com si Catalunya ja fos independent

No hi ha gairebé cap altre fenomen meteorològic que sigui capaç de generar la il·lusió que acostuma a provocar la neu, tant és l’edat que tinguis, per a mi potser només un dia net primavera, d’aquells en què l’aire té tota una altra textura, vivificadora. 
Només els transportistes que van quedar reclosos a diferents zones d’aparcament, van manifestar el seu disgust, per una mesura que per primera vegada paralitzava la circulació dels camions de set tones i mitja arreu de Catalunya. Les patronals del sector han fet anar la queixa més enllà fins a voler picar la cresta dels responsables de protecció civil i del servei de carreteres. 

És clar que el dia abans de la nevada esperada, un camió va fer la tisora a quinze quilòmetres de Vic i va bloquejar la C-25, deixant atrapats una pila de conductors. 

Amb la neu no hi ha qui se la vulgui jugar, quan té la responsabilitat de Govern. I a Catalunya en absència de Govern, o sota l’efecte del 155, Joan Delort a Protecció Civil, i Esther Domènech a Trànsit van fer com si n’hi hagués un d’efectiu. Al conseller d’Interior ningú se li deurà queixar perquè és entre reixes, i ja saben que Zoido, el ministre a qui li pertoca la responsabilitat política a les nevades, o com va passar lamentablement amb els atemptats del 17 d’agost de l’any passat, hi arriba a misses dites.

Com va passar lamentablement als atemptats del 17-A, Zoido ha arribat a misses dites 

De manera que també amb les nevades, com va passar amb la investigació de l’atemptat del 17 d’agost que van dirigir Joaquim Forn i Josep Lluís Trapero, el major dels Mossos, el funcionament va ser com si com Catalunya ja fos independent, o, si volen una dosi de realisme, com si haguéssim recuperat l’autonomia malmesa. 

Serà dura aquesta fase de recuperació. Ho serà perquè l’Estat no vol mirar-se al mirall que li vol posar al davant Carles Puigdemont. Renunciant provisionalment a ser el candidat a investir pel Parlament, i proposant Jordi Sànchez, empresonat a Soto del Real, no fa sinó ensenyar-li aquesta mala cara que fa. 

Els tics autoritaris que espatllen el rostre de l’encara jove democràcia espanyola. La que retorça lleis, i que manté en presó provisional, i acusa una pila de dirigents polítics, per uns delictes com els de rebel·lió, o de sedició, que un gran nombre de juristes no veuen per enlloc, i per un de malversació que no deu existir quan el mateix Montoro diu en un informe que la Generalitat no es va gastar un duro l’1-O. Però aquesta situació no es fondrà com la neu. 

Els casos de Hasel o Valtonyc

Al contrari, ens duu cap al col·lapse i té derivades com les que porten a la presó als rapers Pablo Hasel o Valtonyc, i que fan despenjar les fotos de Santiago Sierra de la fira d’art contemporani Arco perquè amb els presos polítics generaven una foto per estripar.

Potser sí que si volen reconduir la situació política i retirar-la dels tribunals, el jutge Pablo Llarena s’estimarà més prevaricar, impedint la investidura de Jordi Sànchez.

Si ho fes així, i s’anés a Estrasburg, s’acabaria anul·lant tota la causa, segons que apunta el constitucionalista Javier Pérez Royo. Si ho fa així, el jutge del Tribunal Suprem, haurà acceptat ser un ninot de neu, esperant que pugin les temperatures.