La no extradició de Ventura Gassol, un estudi històric de transcendència jurídica

Aquests dies de desconfinament terciari veu la llum La no extradició de Ventura Gassol (Editorial Base), obra del Dr. Manuel Castellet i Solanas (Barcelona, 1943), matemàtic i catedràtic de geometria i topologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i president que fou de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Rosa Anna Felip i Fillat (Tremp, 1964), jurista, historiadora i geògrafa molt lligada al Centre Excursionista de Catalunya.

De la mà de Felip i Castellet, amb una ploma molt clara i entenedora, però sense menystenir la precisió del llenguatge jurídic, aquest llibre desgrana un breu; però senyer, episodi de la vida de Bonaventura Gassol i Rovira (La Selva del Camp, 1893-Tarragona, 1980), un de tants catalans insignes que van haver d’exiliar-se a causa del cop d’estat feixista i totalitari del general Franco, el corresponent al seu empresonament a la França de Vichy, i la demanada d’extradició que formularia el Govern colpista l’any 1941, mogut pel desig de revengisme i aniquilació de l’ ‘enemic vençut’ propi del militarisme colonitzador dels «vencedor» del «glorioso Movimiento Nacional».

Ventura Gassol, com era conegut, va ser un preat escriptor, un eminent poeta, i un destacat polític, conseller que fou al front del Departament de Cultura de la Generalitat republicana fins poc després d’esclatar la Guerra Civil, i que tant va fer per la salvaguarda del patrimoni cultural català en aquests moments convulsos.

D’altra banda, portat pels seus ideals de llibertat, justícia i legalitat va tenir un paper determinant per a lliurar de la mort a moltes persones distingides en l’època de persecució i barbàrie, que es va viure a Catalunya. Entre elles, l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer (Sant Feliu de Guíxols, 1872 - Ginebra, 1964), els bisbes de Tortosa, Félix Bilbao Ugarriza, de Girona, Josep Cartañá i Inglés, i de Solsona, Valentí Comellas i Santamaria, l’abat de Montserrat Antoni Maria Marcet i altres monjos, el canonge Carles Cardó i Sanjoan, l’arquitecte i expresident de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch, el científic i mecenes Rafael Patxot i Jubert (Sant Feliu de Guíxols, 1872- Ginebra, 1964), el polític i financer Josep Maria Milà i Camps, els prestigiosos sacerdots Lluís Carreras i Higini Anglès i el poeta Josep Maria de Sagarra, tal i com assenyalen els autors.

El Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer tindria un paper cabdal en el procés d’extradició seguit a la França «lliure» del mariscal Pétain i, de la seva ma, el papa Pius XI i el seu secretari d’Estat, el cardenal Pacelli, que esdevindria Pius XII. La intercessió del qui fou considerat «el cardenal de la Pau» sembla que fou determinant en la denegació de l’extradició. Un tipus d’intervenció en la que es prodigaria Vidal i Barraquer a fi de d’evitar la mort de moltes persones, la primera de les aules el seu bisbe auxiliar el Dr. Manuel Borràs i Ferré. Sens dubte, que aquesta i altres «gestions pro bono» van influir decididament en què el règim franquista impedís el seu retorn a la Seu Tarragonina.

Aquesta obra, en paraules de l’editor, «se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol, un home que creia en la República i en la llibertat de Catalunya, en un temps en què era considerat, segons els informes del mateix règim franquista, com a ‘el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán’. Es fa un recorregut exhaustiu i rigorós d’un període curt en el temps però intens en els esdeveniments, que el lector podrà resseguir en la documentació, sovint inèdita, que acompanya el text. Els autors s’han esmerçat a construir un llenguatge narratiu, que convida el lector a endinsar-se en aspectes no sovintejats dels estudis històrics i permet fer un seguiment de la persecució a què va estar sotmès el conseller de Cultura de la Generalitat republicana».

Ens trobem davant d’una obra de factura impecable que, sens dubte, contribuirà de forma decisiva al coneixement d’una època i d’un personatge clau per a la Catalunya de l’època, el llegat del qual se’ns fa molt més proper i entenedor, mitjançant el text de Felip i  Castellet.
I l’obra acaba deixant-nos, amb dues de les persones que el nostre protagonista va contribuir a deslliurar de la mort, «Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Ventura Gassol i Rovira i Rafael Patxot i Jubert reunits en una taula, tres catalans a l’exili d’una potència intel·lectual extraordinària que coincidien per primera vegada plegats. No es tornarien a trobar tots tres junts mai més», com a punten el mateixos autors.

A les dues, se’ls podria aplicar l’epitafi que el mateix Vidal i Barraquer va manllevar al Papa Gregori VII: «He estimat la justícia i he odiat la iniquitat; per això moro exiliat». En canvi, Ventura Gassol va poder retornar a Catalunya el 1977 i morí a Tarragona a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, el 19 de setembre de 1980. 

Més enllà d’aquest d’aquest fet, sens dubte, d’importància cabdal per a la seva vida, la llarga trajectòria de servei i compromís amb Catalunya de Ventura Gassol, que amb tant mestratge s’extrapola d’aquesta obra,  justifica plenament que el citem en la frase que recollí del president Francesc Macià i que pronuncià en ocasió de la seva mort el 1933: «Només els pobles que cauen d’una manera digna, arribada llur hora, es tornen a redreçar». 

Aquest era el desig d’uns prohoms que van escriure en lletres d’or la història de la nostra pàtria i aquest és el desig que anhelem també nosaltres per a la nostra Catalunya!

Josep Ramon Fuentes. Director de la Càtedra d’Estudis Jurídics Locals M’arius Viadel i Martin (URV). És també proessor titular de dret administratiu de la Universitat Rovira i Virgili.