La nostàlgia potser no és un error. Mirar la vida des d’una distància afable

Ja sabem que l’actualitat s’ho menja tot i que el ritme frenètic de muntanya russa d’alta complexitat que estem vivim no ens ha donat cap treva. A hores d’ara tenim quatre innocents a la presó i un estat ferotge que, per dissimular les seves mancances i la seva corrua d’escàndols de tota mena, s’estima més solucionar els problemes com ho feien al segle XV, per sort però, sense la possibilitat d’emprar aquella impunitat i aquella crueltat feudals d’aleshores. 

Aprofitant els primers compassos d’un nou any (que promet ser més convuls que l’anterior) i tot esperant que els diferents escenaris postelectorals ens clarifiquin (o ens enterboleixin) el present i el futur, m’agradaria afrontar aquesta mirada tal com hauria d’haver fet el primer dia, amb un punt de nostàlgia i una bona dosi d’agraïment.
Rebre la petició per formar part de la selecció de periodistes del Camp de Tarragona «fora vila» que la direcció del Diari havia escollit per donar forma a la nova contra, va ser un regal, una alenada d’alegria, una mena de «tornar a casa», de formar part d’un caliu, d’aquella agradable sensació de pertinença que, quan no vius el dia a dia de manera activa, de vegades es difumina i acaba portant aparellada l’estranya sensació de no ser d’enlloc i ser d’arreu de manera etèria i indefinida.

Vaig formar part del primer equip dirigit per Riquelme quan el ‘Diari’ va passar a mans privades

Vaig formar part, dubtosos privilegis de l’edat, del primer equip dirigit per Julio Riquelme, després que la temporada 1983/84 el Diari de Tarragona passés a mans privades i comencés la singladura que l’ha portat fins a l’actualitat. 

Reportatges d’estiu, quilòmetres, una certa inexperiència que es polia dia a dia, molta il·lusió i aquella sensació inconcreta de tenir-ho tot per endavant, de saber que es podia fer tot i que només feien falta les ganes de fer-ho i aquella bogeria un punt inconscient que semblava guiar-nos a tots, director inclòs.

Anys més tard, vaig tornar-hi, de manera ocasional, amb l’Antoni Coll, el seu somriure afable i aquell tracte afable, educat, absolutament britànic, al pol oposat d’aquella idea generalitzada dels directors que criden, perden els nervis i es desesperen en tot moment.

Des d’una certa distància, però amb aquella sensació de vetllar per una cosa que, de manera íntima, sents com a teva, he anat observant com el Diari creixia, canviava, es feia adult, amb tot el que això implica, en positiu i en negatiu, sense perdre mai aquell aire de producte de proximitat, d’element arrelat al territori, a la seva gent i al seu batec.

Quan no vius el dia a dia, es difumina i acabes tenint la sensació de no ser d’enlloc i ser d’arreu

Per això ara, treure el nas cada mes des d’aquesta contra, em fa molt feliç, amb una felicitat antiga i renovada i per aquest motiu i molts d’altres que tenen força a veure amb l’amor, la pertinença, els records, les passions, els projectes, els neguits, les emocions i els somnis, no poc fer altra cosa (amb un cert retard) que donar gràcies a Josep Ramon Correal, que encarna l’esperit savi i experimentat que demana tot projecte d’aquestes característiques, a Núria Pérez, la sang jove, eficaç i absolutament imprescindible i, és clar, a tots els lectors, molts d’ells amics, antics veïns o companys d’aventures vitals que ens regalen el seu escalf. 

Gràcies per ser-hi i per fer que tornar sigui un exercici de nostàlgia activa molt allunyada de l’error. 
 

*Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.