La nova irrealitat. Es busquen mascaretes anti-por

A mitjans de febrer teníem una vida «normal», si és que la consideràvem una vida plena i lògica.

Un mes més tard el nostre dia a dia es va capgirar. No sabíem què fer. No teníem cap possibilitat de resposta perquè ningú no sabia res del cert, sentíem com el tsunami s’apropava i no teníem cap lloc on protegir-nos. Enlloc era segur. Estàvem a la intempèrie mirant a banda i banda veient llum només a dins de les cases.

L’angoixa de la incertesa va paralitzar els qui va trobar amb la guàrdia baixa. L’ansietat campava amplament de casa en casa. El virus no va arribar sol. L’acompanyava la por.

Una por amb moltes cares. Por d’emmalaltir. Por que algú estimat tingués algun símptoma. Por de perdre la feina. Por de no poder controlar el dia a dia. Por de tancar-nos a casa. Por aguda cada vegada que s’actualitzaven les xifres de víctimes. Por de no saber quan duraria el confinament. Por de no saber què fer quan es pogués sortir al carrer. I així podríem estar força estona. Són mals temps per als amants de les rutines, per als acostumats a tenir les agendes atapeïdes, per als assidus als aeroports, per als amos del seu temps. 

Aquesta experiència que molts hem qualificat com de pel·lícula de ciència ficció ens ha situat cara a cara amb  les nostres inseguretats, la nostra paciència i la nostra capacitat d’adaptació. Hem d’aprendre a viure així, com qui juga a una versió macabra de fet i amagar. 

Moltes persones no han passat la Covid-19 però sí els seus efectes col·laterals i emocionals que, en molts casos, encara duren.

Dimarts al matí escoltava a El món a RAC1 la interessant entrevista que va fer Jordi Basté al doctor Benito Almirante, cap de malalties infeccioses de la Vall d’Hebron de Barcelona. 

Les seves paraules transmetien una tranquil·litat i optimisme poc habituals i molt necessaris, molt lluny de l’alarmisme que alguns insisteixen a inocular cada vegada que canviem de fase.

El doctor Almirante apel·lava a la prudència i al sentit comú posant el focus en què hem de fer a partir d’ara fent una clara referència a la por. Cal treure’ns-la de sobre. Va arribar a començaments de març per quedar-se i ara s’ha de fer fora de casa. Em va cridar l’atenció un bon consell de l’entrevistat: cal passar  de l’obligatorietat a la responsabilitat.

De fet ajudaria molt que es fessin tests d’immunitat, estaria molt bé tenir clar si tenim anticossos o no aquells que després d’uns quants dies de símptomes, afortunadament lleus, l’únic que vam rebre va ser el seguiment, impecable per cert, del CAP de la nostra zona. Al principi de la quarantena els de casa explicàvem que teníem símptomes, acompanyats de la sensació de formar part dels infectats.

Percebíem certa sorpresa mesclada amb por en els missatges de suport. Un cop passats els mesos, la majoria de les persones consideren que som afortunats: «Que bé, així ja l’heu passat. Quina sort».  A mitjans de març només ens ho deien els metges.

Allò que dèiem de la por. Calen més diagnòstics; si no, les angoixes aniran en augment. Em refereixo tant a la sanitat pública com a les empreses. S’han de fer proves per millorar la salut física i mental dels treballadors i treballadores. Cal remuntar, situar-nos, sentir-nos protegits. No em refereixo al «Tot anirà bé». Calen veus autoritzades que parlin clar. No com el govern de Madrid que ha tret pit a les últimes hores orgullós de l’evolució de la pandè-mia a Espanya quan ha estat tres mesos enviant missatges confusos i dades qüestionables.

Això ha desorientat la ciutadania. Només faltava el toc folklòric dels militars en roda de premsa que semblava que informessin d’una guerra, tot i que els autèntics guerrers d’aquesta batalla són els sanitaris i els valents que han lluitat cos a cos acompanyats dels professionals mèdics.
 

Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.