La nova superficialitat i l0ensenyament

Els darrers esdeveniments polítics a Catalunya en particular i a Espanya en general vénen marcats per aquest fenomen mediàtic conegut com a nova política. Malauradament, als qui ens agrada la política hem de confessar que no ens trobem gaire còmodes en aquest nou escenari tan obsessionat pels titulars i el prime time.

Fa uns dies vaig participar en un debat sobre ensenyament. Cal recordar que a Catalunya hem patit un fracàs escolar mitjà durant la darrera dècada d’un 30%. És a dir, 3 de cada 10 infants no acaben amb èxit l’ensenyament obligatori. Això no és un fracàs educatiu, és un fracàs social. Desgraciadament vaig ser testimoni d’una sèrie de circumstàncies que vull compartir amb vostè, benvolgut lector.

Al debat no va assistir JxSí (ERC i CiU) tot i que no només governen ara l’ensenyament a Catalunya sinó que fa 35 anys que tenen majoria absoluta al Parlament (ara amb la CUP). L’escenari del debat era exactament el mateix que quan es va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya fa set anys. És a dir, que hem perdut set anys.

L’esquerra, amb els seus diferents motlles, tant de Podem, com del PSC, com de Ciutadans, com de la CUP, es va manifestar en bloc contra l’escola concertada. I poca cosa més. Els més agosarats van parlar de matar el capitalisme i d’una suposada conxorxa internacional per convertir-nos a tots en cambrers. I poca cosa més. Així, vaig haver d’explicar a la resta de participants al debat que els pares de l’escola concertada no són rics perquè els rics van a la privada; que fan molts esforços perquè creuen que és millor per als seus fills. I vaig haver de recalcar que les famílies que escullen l’escola concertada paguen molts impostos! Com si els impostos els posessin els líders de l’esquerra de les seves butxaques! Què dur ha de ser heretar el llegat polític dels tripartits i del zapaterisme!

Pel que fa a la part veritablement important del debat i pensant en tots els pares que creiem en la qualitat de l’ensenyament com a oportunitat per als nostres fills, tres coses que per mi són sorprenents però que suposo que marquen allò que diuen ‘diferències ideològiques’.

Vaig ser l’únic que va parlar de fracàs escolar, el gran detonant de la desigualtat social. Vaig ser l’únic que va parlar d’atur juvenil, que crec que és el factor fonamental per començar a construir les nostres vides d’adults. Vaig ser l’únic que va parlar de qualitat de l’ensenyament; d’esforç, d’aprenentatge, de futur, d’oportunitats. D’igualtat d’oportunitats.

En resum, convindrà amb mi, que l’adanisme sembla al·lèrgic a debatre els temes en profunditat.