La pandèmia que es queda. Després d’un any salvant cossos, ara toca rescatar ments

El cost ocult de la pandèmia. Una de les principals derivades són les seqüeles emocionals. Vençut el tabú d’afrontar-ho en privat, ara cal que sigui també una prioritat políticaper

03 mayo 2021 05:50 | Actualizado a 03 mayo 2021 05:56
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’últim any ens ha canviat la vida. Hem topat amb una vulnerabilitat de què ens pensàvem vacunats. La nostra vida –privilegiada– també podia saltar pels aires, i ens hem vist empesos a adaptar-nos a viure diferent. I a marxes forçades. Després d’un any de pandèmia les nostres vides són menys socials, menys intenses, més precàries, més incertes i, perquè no dir-ho, menys alegres. Tot està una mica més buit i nosaltres estem una mica més lluny del voltant i més a prop de nosaltres mateixos.

Ara que sembla que arribem al darrer tram del camí de pandèmia física, toca mirar de cara les conseqüències. Com ens deixa, tot plegat? En l’àmbit econòmic i social bé prou que ho sabem. Però, i en l’aspecte emocional?

Preocupació creixent

Per respondre-ho, podem mirar les dades. Sis de cada deu ciutadans de l’estat espanyol diuen haver tingut símptomes d’ansietat i depressió el darrer any. A Catalunya, s’han disparat un 130% les consultes mèdiques per motius psicològics i emocionals, i segueix augmentant el consum d’antidepressius i ansiolítics fins a triplicar ja les dades d’abans de la pandèmia.

I sí, aquest virus també hi entén de classes. Com sempre, els més exposats són els més vulnerables: els joves (entre 18 i 34 anys és la principal franja de risc), les dones (el doble de consultes que els homes) i els més pobres (les atencions a sectors de classe treballadora dupliquen les dels que s’autoidentifiquen com a classe alta, 32,7% vs. 17,1%, segons el darrer CIS).

Però també podem posar el termòmetre al nostre entorn. Perquè preguntar-nos com estem i com ens sentim ha deixat de ser un tabú. Un fet hi ajuda: tot això ens està passant a tots i a la vegada. El que ens afecta ja no és només un tema privat, particular, fruit de les vivències personals de cadascú.

Ara una part important del que ens passa és col·lectiu, i això ens facilita trobar el valor i l’espai per posar-ho en comú. Ho heu provat? Veureu que molts hem passat per emocions similars: la por, l’apatia, la incertesa, la monotonia, la mandra, la soledat, la tristesa, l’avorriment. Que poc o molt a tots ens ha faltat una mica d’aire. I que ens costa respondre com serà l’endemà. De fet, potser no ens cal. Potser n’hi ha prou en confessar-nos que el que ens pesa no és només el dubte de si tornarem a la vida d’abans, sinó també si voldrem tornar-hi o si realment sabrem tornar-hi.

Un pla de xoc emocional

Perquè, ja que parlem de dades, Catalunya i la resta de l’Estat estan a la cua de la Unió Europea en nombre de psicòlegs i psiquiatres a la sanitat pública: sis professionals per cada cent mil habitants, quan la mitjana europea és del triple. Darrere només hi tenim Turquia i Bulgària.

Ara que tocarà dibuixar la postpandèmia, convindria posar al centre del debat públic la necessitat de fer de la salut emocional un element estructural. Posar recursos a disposició i conscienciar la ciutadania. Que buscar acompanyament psicològic deixi de ser una odissea. O encara pitjor, un luxe només a l’abast de qui s’ho pot pagar.


Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de
Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

 

Comentarios
Multimedia Diari