Más de Opinión

La pàtria i la llengua: Els mots salvalts per Jordi Badia

Filòleg, amb estil planer tracta l’idioma amb respecte, amb amor i sense dogmatisme i refereix les paraules i expressions que enriqueixen la nostra parla mil·lenària, però que tanmateix s’estan perdent

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista. Foto: DT

Antoni Batista. Foto: DT

Salvem els mots (Rosa dels Vents/Penguin Random House), de Jordi Badia i Pujol, s’ha situat en el rànquing de llibres més venuts, en la dura competició de principi de temporada i Setmana del Llibre en Català. Badia, filòleg, avui cap d’estil del diari digital VilaWeb, amb estil planer, aboca una temàtica de primeríssima disciplina acadèmica: les paraules i expressions que enriqueixen la nostra parla mil·lenària, però que tanmateix s’estan perdent. N’escric avui, Diada Nacional, perquè la llengua és un gran patrimoni tangible de qualsevol identitat.

Dues nacions pròximes que han lluitat fins als extrems, Irlanda i Euskal Herria, no poden predicar-se elles mateixes sense les poderoses llengües veïnes. Sense l’anglès i el castellà, els independentistes irlandesos i bascos no tindrien el share que tenen, simplement perquè una part del seu electorat no els entendria en gaèlic i en èuscar. Vaig teoritzar a Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa, que em van premiar amb l’Irla d’assaig, que el concepte de nació XXI probablement hauria de substituir amb l’imaginari simbòlic allò que va perdent d’univers observable, fonamentalment territori i llengua.

Per fortuna, Catalunya no està en aquesta situació extrema per una llengua robusta, enfortida de sobreviure la persecució franquista, però sí que ha d’afrontar riscos sobrevinguts en part causats per la banalització mediàtica. D’aquí que el llibre d’en Badia sigui un excel·lent reclam per recuperar una part de l’idioma que per diferents raons corre el risc d’anar-se’n a fer punyetes o a can Pistraus, per usar dues expressions en desús que emprava molt en la quotidianitat col·loquial Salvador Espriu, col·lega de Badia en això de salvar mots. Si llegeixen Espriu, o Sagarra 
–per dir dos autors que em plauen– en tindran prou per comprovar quina llengua més encongida que gastem avui.

Jordi Badia ens presenta parelles de paraules i registres verbals, una de més estàndard i l’altra, més en desús. Ho diu així: «Aquest volum conté dues-centes parelles de mots o expressions sinònims, en què el primer ha anat agafant tanta força aquests darrers anys, que ha marginat l’ús del segon. Podríem comparar-ho amb una espècie invasora que en fa perillar una altra».

En selecciono a l’atzar seguint l’abecedari: animar-encoratjar, bebè-nadó, creuar-travessar, destrossar-fer malbé, en va-debades, fet pols-fet una coca, guardar-desar, horroritzar-esgarrifar, il·lès-sa i estalvi, junts-plegats, lamentar-saber greu, manta-flassada, no té importància-això rai, oxidar-se-rovellar-se, posar-se guapo-empolainar-se, queixar-se-exclamar-se, rascar-gratar, simpàtic-trempat, tenir mala sort-estar de pega, ultimar-enllestir, vas-got, xafarder-tafaner.

Cada entrada d’aquest diccionari ad hoc de l’idioma que perilla està documentada, s’hi explica cada paraula, s’anota convenientment a partir sobretot d’Alcover, Moll i Coromines i s’il·lustra amb cites literàries referenciades que esdevenen un passeig entretingut per la història de la literatura catalana dels orígens als nostres dies. Agafo com exemple la gran escriptora vallenca i professora de literatura Margarida Aritzeta, una de les autores més citades, i l’expressió «per quins set sous», com a major contundència del «per què/com és què».

M’agrada com tracta l’idioma en Jordi Badia, amb respecte, amb amor i sense dogmatisme, en positiu –ell mateix qualifica el llibre d’optimista–, convidant-nos a disposar de tot el patrimoni lèxic que anem deixant de banda. Quan no, als professionals que vivim de la llengua, ens conviden inflexibles correctors d’estil a malmetre el nostre gust idiomàtic, sigui en la versió heavy de parlar com a l’Edat Mitjana, sigui en la versió light de fer contraccions que detesto, suprimir pronoms febles de precisió matemàtica i canviar-me paraules que són admeses però no són estàndards. «Només s’enceten els fuets i les nafres, no s’enceta una conversa», versus «no digui ‘cap’ en el sentit nàutic de corda perquè tothom es pensarà que es refereix a l’anatomia». En Jordi Badia m’ha resolt consultes diverses, i avui, amb aquest llibre meravellós i útil, els hi resoldrà a vostès si li fan confiança.

El dedica a la seva mare, Maria Pujol, i al seu germà, Joan Badia, traspassats enguany. De la mare va aprendre aquell català que ens parlaven els pares, sovint passats per les escoles de la República i educats amb les gramàtiques d’en Fabra, i del seu germà, el mestratge permanent d’un gran filòleg, compromès amb el país des de la lluita antifranquista fins aquell 2017 que un guàrdia civil el va tirar a terra quan, com alcalde del seu poble, Callús, només volia fer el que sabia fer millor: parlar. Sí, bona Diada.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También