La pena del telediari. Com es pot defensar una persona mediàticament condemnada?

La notícia de la mort de Macià Alavedra, l’han tractat nombrosos mitjans de comunicació aquest cap de setmana. Destaquen la trajectòria política de qui va ser un home admirat, respectat i temut pel poder que va acaparar com a ‘super conseller’ en successius governs de l’era Pujol.

Però també hi ha una imatge que es va produir el 2009 i que ha quedat a la retina de la societat. Una imatge on se’l veia emmanillat i amb una bossa d’escombraries blava entrant a les dependències de l’Audiència Nacional per declarar pel cas Pretòria.

En Macià Alavedra i els altres detinguts per aquest cas contra la corrupció urbanística van protagonitzar el que es coneix com la pena del telediari i van tenir un judici paral·lel instrumentalitzat a través dels mitjans de comunicació.

Precisament la setmana passada a Tarragona es va celebrar el IV Congrés de l’Advocacia Catalana on el tema inaugural va ser ‘Com es pot defensar una persona mediàticament condemnada?’. Es va tractar el tema a través d’una entrevista a l’escenari del Palau Firal i de Congressos que vaig poder fer a dos prestigiosos i coneguts advocats penalistes: Jordi Pina i Cristóbal Martell.

Tant Pina com Martell estan acostumats a lidiar amb informacions que tracten de desacreditar els seus clients abans que hi hagi una sentència ferma.

Martell actualment defensa els interessos de la família Pujol i ha portat casos tan coneguts, en els últims anys, com el cas Gürtel, Nóos, Mercuri, Palau o Neymar.

I Jordi Pina actualment s’encarrega de la defensa de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull. També va ser advocat de la família Montull pel cas Palau i va explicar que el seu client va patir un judici paral·lel als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, abans que hi hagués cap sentència, fins al punt que pràcticament es va confinar a casa seva perquè l’increpaven pel carrer i més d’una vegada l’havien fet fora d’algun restaurant.

Ara farà un any que va fer una crida a través de Twitter per demanar vídeos de la protesta davant el Departament d’Economia per trobar proves per demostrar que els ‘Jordis’ van desconvocar la concentració del 20-S. En molt poc temps va rebre milers de gravacions.

En canvi en Cristóbal Martell en té una altra visió. No és gaire proactiu a aparèixer als mitjans de comunicació i no forma part de cap xarxa social. Tots dos van coincidir en el fet que els judicis paral·lels de vegades interfereixen en la presumpció d’innocència i que calen unes regles per respectar els drets de tots. Precisament una de les conclusions a què han arribat al Congrés de l’Advocacia Catalana és que cal una llei de Dret de Defensa que protegeixi la ciutadania dels judicis paral·lels.

A l’edat mitjana ja s’exposaven públicament els condemnats a la plaça Major com a macabre espectacle amb tota mena de tortures i penes de mort. També hi havia els sambenitos que vindrien a ser el que ara és la pena del telediari.

Al segle XXI hi ha l’esfera digital dels mitjans que es converteix en una espècie d’àgora on els ciutadans informen, sentencien, culpabilitzen i opinen, fins i tot, abans de saber-ne la veritat. Però crec que aquí tota la societat tenim part de responsabilitat.

Poques vegades es respecta el secret de sumari. De fet, si existeixen fotografies i gravacions de persones emmanillades exposades als mitjans de comunicació és perquè les forces de seguretat ho permeten. I nosaltres, com a individus, també tenim la nostra part de responsabilitat.

Qui no ha clicat en una imatge sabent que podria ser ofensiva per a la persona que la protagonitza? Si abans de fer-ho, o de ‘postejar’ qualsevol imatge que lesioni l’honor d’un tercer penséssim que la víctima pot ser una persona propera a nosaltres o nosaltres mateixos, potser seria una manera d’autoregular la coexistència del dret de la informació amb el dret de l’honor i la presumpció d’innocència. Un matrimoni difícil, però no impossible.