Opinión Periodista

La permanent hipèrbole de la política. Crònica castellera dels números de la Generalitat

Esmena de la CUP, que ERC vol de soci preferent, xec en blanc del PSC, al què Junts no vol veure ni en pintura tret dels frescos de la DiBa, final sobtat en Comú i enèsima batussa del govern de col·lisió

ANTONI BATISTA

Whatsapp
La permanent hipèrbole de la política. Crònica castellera dels números de la Generalitat

La permanent hipèrbole de la política. Crònica castellera dels números de la Generalitat

El conseller d’Economia va presentar dies enrere els pressupostos, primer quadre del primer acte del gran teatre anual d’escenes previsibles per repetides fins a l’extenuació del vodevil. Francesc-Marc Àlvaro, que de política en sap un munt, ha hagut de fer crítica teatral i ha dit ben dit que «la comèdia ja no dona més de sí». Esmena a la totalitat de la CUP, que resulta que ERC la vol de soci preferent, xec en blanc del PSC, al què Junts no vol veure ni en pintura tret dels frescos de la Diputació de Barcelona, amb final sobtat en Comú i l’enèsima batussa del govern de col·lisió. No cal espòiler, tothom sabia el desenllaç: l’assassí és el majordom i els comptes si més no es tramitarien.

Llegeixo que estem al davant d’«el pressupost més elevat i expansiu de la història», que «en termes de magnitud, són els pressupostos més importants que mai s’han presentat en la història» i simplement són, ras i curt, «els millors» de la història. En escoltar un tall per ràdio sense saber qui parlava, em vaig pensar que era un senyor que feia una crònica castellera, que és el gremi que es mesura en unitats d’història. Quan vaig seguir escoltant, em va venir al cap una cançó d’en Pi de la Serra, «soc de la Nova Cançó, soc el millor, soc el millor». I ja vaig aterrar a la permanent hipèrbole de la política. Era el conseller d’Economia, misser Jaume Giró i Ribas, llicenciat en Ciències de la Informació i graduat en Direcció d’Empreses i una dilatada praxis professional en la cruïlla d’aquests dos mons.

En fi, que som i serem gent collonuda tant si es vol com si no es vol.

L’Administració pública té una tendència sobredimensionada a qualificar-se per sobre de les seves possibilitats. La política contraresta amb els seus adjectius la substantivitat numèrica de les enquestes que tendeixen a donar-li carbassa i de les urnes que l’esmicolen en minories condemnades a la cadena perpètua de la geometria variable i el canvi de cromos, en aquest cas entre tots dos costats de la plaça de sant Jaume. El país se n’està anant a fer punyetes per una concatenació d’etiologies que a vegades són ella mateixa i resulta que l’apedaçarem amb uns pressupostos que fan història. Sursum corda!

Un catedràtic d’Història Econòmica molt eximi, anomenat Fabià Estapé, em va venir a dir que els valors pecuniaris són relatius segons els temps i que l’economia és una ciència inexacta, més de la conducta que de l’aritmètica, tot i que semblés tot el contrari, perquè depenia de variables emocionals de força directament proporcional a la dels calers que mouen. Els cracks, del 29 al del 79, eren resultat tant del pànic com dels comptes d’explotació de la indústria i el comerç. A partir d’aquesta premissa, quan algú parla d’economia em miro doblement la seva credibilitat com a font d’informació.

En el cas que ens ocupa, el conseller Giró acredita meritocràcia fora de dubte, la qual cosa s’agraeix en l’únic territori professional –la política– en el qual no s’exigeix a ningú que tingui coneixements d’allò que ha de dirigir o d’administrar. La seva àrea professional és la de l’empresa, grans empreses més o menys Ibex: ha tingut càrrecs directius a la Caixa, Gas Natural, Repsol, Petronor... Un centenar de càrrecs a 68 societats, diu mrs. Viquipèdia, i és el conseller amb més patrimoni, 7,1 milions d’euros, 5 dels quals en un compte corrent, segons mr. Portal de la Transparència de la Generalitat.

Tot plegat ens indica que els pressupostos meravellosos ho són a criteri –respectabilíssim–d’un senyor acostumat a guanyar molts diners, i no sé si el què abelleix a un senyor que guanya molts diners és el millor per als que no en guanyen tants a la cara oculta de l’eix de coordenades d’arribar a final de mes. No puc parlar del conseller Giró en la distància curta, més enllà d’haver sopat al seu costat amb amics comuns, i que no em quedés cap interès per repetir l’experiència. Circumstància que m’apresso tanmateix a contrastar amb la visió diferent de la meva d’aquests estimats amics comuns, que el tenen tractat i ben considerat, i en conseqüència en Giró deu ser un paio que val la pena.

Això sí, evitar triomfalismes en un tema tan delicat i que afecta tanta gent com l’economia, hauria de ser un precepte de decència institucional. Deixin als castellers les competicions en la base infinita de la història.

Temas

Comentarios

Lea También