Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La pitjor discriminació és la indiferència

Els drets de les dones els defensem les dones, de qualsevol partit, en silenci
Whatsapp

Hem deixat el 8 de març enrere. Per les dones s’ha acabat el calendari de les celebracions i d‘allò políticament correcte. Dels pamflets i manifests encesos on tothom ho promet tot, on tothom es penja un llacet a la solapa i es queda tan feliç. Avui som un dia normal, un dia banal del calendari a on ningú ens recordarà cap efemèride rellevant. Avui és un dia normal per a la immensa majoria de dones d’aquest planeta. Un dia difícil, esgotador, complex, al límit. Sempre al límit. Un dia més.

Aquest any 2015 el nostre país viurà 3 eleccions. Aquest és un país on a diferència d’altres, les reivindicacions feministes no tenen partit propi, sinó que es troben integrades –és un suposar– dins del programari de cada opció política. Però no és cert. Els drets de les dones els defensem les dones, de qualsevol partit, en silenci, quasi d’amagatotis, sense fer massa soroll.

No queda bé dir que hi ha masclisme, que patim el masclisme en aquesta societat, perquè la gran victòria dels masclistes és la de fer-nos avergonyir quan denunciem situacions de desigualtat, és la d’acusar-nos de victimisme quan denunciem situacions de maltractament.

Triomfa el discurs paternalista que ens diu que ells es fan càrrec de nosaltres. Les dones som residuals en la presa de decisions, elements decoratius en un cartell publicitari. A Suècia, França i Alemanya l’ascens de les candidatures feministes posa en relleu la necessària presència de les dones i de les seves reivindicacions sigui a Europa, a Catalunya o a Tarragona. La raó és donar resposta a dos problemes urgents: els drets de la dona i la crisi social. Perquè es tracta d’aquest binomi el que fa que la vulnerabilitat de les dones es vegi exponencialment augmentada.

Les polítiques d’austeritat que colpegen els europeus són una aberració econòmica, així com un desastre pels drets humans i afecten les dones en particular. Això és cert quan els estats membres decideixen congelar els salaris del sector públic, com a França, o reduir el nombre d’empleats del sector públic, com al Regne Unit. «Això ens afecta a tots», diuen els responsables. Veritable.

Però a Europa gairebé el 70% dels treballadors del sector públic són dones. Al congelar els salaris del sector públic congelem els salaris de les dones. I no ens enganyem, sense capacitat econòmica no hi ha avenços cap a la igualtat, una igualtat que en molts casos és paper mullat, excuses i discursos que queden bé en un míting i poca cosa més. Perquè cal recordar que una dona de cada tres a la UE, ha estat víctima d’algun tipus d’abús físic o sexual. Una de cada tres!

Les dones que ens dediquem a la política sabem prou bé de què parlem quan parlem de sostre de vidre o de barreres. Des de totes les opcions, les dones, insistim a defensar que la igualtat entre els sexes és una qüestió política per dret propi, tan important com altres assumptes socials o ecològics.

El 8 de març vam escoltar molts discursos, moltes paraules plenes de bones intencions. Discursos reiterats any rere l’altre. Però només un discurs importa i és aquell del respecte que permeti la llibertat i la independència per construir un món on el sexe deixi de ser motiu per a l’escarni, la violència i la indiferència. Perquè el pitjor no és quan et rebaten els arguments, sinó quan passen de llarg... quan els grans defensors de la igualtat, passen de llarg, dissimulen i ens acusen a les dones que reivindiquem la necessitat de posar fi al masclisme de ser unes exagerades, unes ploramiques. Ells ho saben, no hi ha pitjor discriminació que la indiferència.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También