La pitjor manera de perdre el temps. Quan volem desconnectar i no l'encertem

Arribes a casa amb l’objectiu de desconnectar, expressió feta servir habitualment quan tenim l’esperança d’oblidar-nos de determinada gent i de la feina, et fas el sopar, poca cosa i sovint freda. Es fa tard però penses que estaria bé mirar-te alguna cosa per distreure’t abans d’anar a dormir. Més que res per no tenir la sensació de robot que no fa res més que treballar i menjar de forma automàtica. Et decideixes pel zàping encara que saps que no et quedaràs amb res, tret que facin algun clàssic i que encara no hagi començat, seria massa bo per ser realitat.

Entre mossegada i mossegada vas prement el comandament i saltant de cadena en cadena. Els programes que t’agraden els fan massa tard i no vols dormir poc (cosa que acaba passant cada nit).

Posaries el telèfon en mode avió però la temptació de veure què fa el personal per Instagram és massa gran i el vas consultant cada 10 minuts. Te n’adones i el deixes, però el tornes a agafar immediatament no sigui que tinguis un whatsapp. I sí, però és un missatge d’una llista de difusió, és a dir, no t’interessa. L’esborres. Dones un cop d’ull a Twitter, somrius i fas un like, tot això mentre es barallen a la tele, tampoc t’interessa.

Passes a la fase dos, entrar a alguna plataforma per veure quines pel·lícules o sèries tenen. Recordes que et van passar una app per saber en tot moment on pots veure tot allò que t’interessa. No la trobes, busques el whatsapp on t’ho deien. El trobes, te la baixes i l’instal·les. Ja la tens! L’obres, ara no saps què buscar. Penses en què t’han recomanat darrerament. Ja ho tens! Llàstima que no pagues la plataforma on la fan.

Es fa tard però penses que estaria bé mirar-te alguna cosa lleugera

Ho fas al revés, busques entre el que pots veure, et perds entre títols, penses que potser una pel·lícula no, que és massa tard, a veure, sèries, llegeixes algunes sinopsis però no t’acaben de convèncer, les que et fan gràcia són massa llargues; penses en un programa que no et vas recordar de gravar!

Agafes l’ordinador però no acaba d’enllaçar-se a la tele, no es veu bé. Busques el cable HDMI per connectar-lo directament al televisor. Obres la programació a la carta i després d’uns quants anuncis pots començar a veure’l.

Finalment has aconseguit l’objectiu, t’asseus i et disposes a gaudir-lo. Tens set, vas a la cuina intentant aturar l’emissió del programa prement cada vegada més fort el comandament fins que t’adones que es reprodueix des de l’ordinador. T’hi apropes i cliques la barra espaiadora per fer pausa.

Tornes. Seus, t’aixeques per reiniciar-ne la reproducció. Deu minuts després ets conscient que no tens el cap per assumir temes de dimensions tan profundes i t’aixeques i l’atures.

Et resisteixes a arrossegar-te cap al llit rendint-te, vols aconseguir veure alguna cosa com si t’hi anés l’amor propi.

Et dius: una cosa lleugera, que no hagi de pensar, que duri poc, així no donaré voltes a temes que no em convenen.... i com un flaix tan malèvol com freak et ve al cap un títol:

El corazón de Sergio Ramos. Dubtes però mires a banda i banda i t’hi llences malgrat:

1. No t’agrada el futbol.

2. T’interessa 0 el personatge.

3. Tens moltes sèries per mirar.

4. T’aniria millor anar a dormir.

5. Es fa tard.

Tot i això t’autoconvences que, encara que sigui per curiositat, valdrà la pena donar-li una ullada i poder-ho comentar amb aquells que ja l’han vista, que són la majoria, és clar.

Respires fondo i no et pots creure que hi cliquis a sobre. Comença el despropòsit.

No em puc imaginar quantes vegades van gravar les frases inicials si han acabat sonant tan terriblement nefastes com se senten a l’inici del reality, per dir-ne d’alguna manera.

La conclusió és que no té res a dir, la qual cosa queda palesa a mida que passen els minuts. Ell, la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu germà. Ningú no té res a dir.

Minuts i minuts de tòpics, situacions sense gens d’interès i imatges de partits de futbol en què perd el Madrid. Aquest és el resum de la sèrie dedicada a l’home que està orgullós que li caigués la copa i l’atropellés l’autocar on anaven els jugadors. Total, que m’he fet un gol en pròpia porta.

Un altre dia, si vull desconnectar, baixaré a passejar el gos que no tinc.

* Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.