La plaga dels patinets elèctrics ja és aquí i ha vingut per quedar-se

No cal que els digui que sóc un amant de la mobilitat però de la mobilitat cívica, amable i ben entesa, la mobilitat que sempre ens ha proporcionat la nostra pròpia tracció animal, la clàssica, fer quilòmetres i quilòmetres armat amb cames i peus. No obstant això, no els ocultaré que també tinc cotxe, tot i que m’agrada aprofitar, arribada l’ocasió, el transport públic si és que existeix. El millor d’anar és tornar resa el títol del llibre de l’Albert Espinosa, una màxima sempre vigent a la qual afegiria que cal tornar net i content. Net perquè l’exercici de caminar pels nostres carrers es veu sovint amenaçat per la presència d’excrements de tota mena d’animals, de més petits i de més grans.

No és estrany, doncs, baixar a fer el cafè i haver de pujar de seguida per canviar-se les sabates. Tampoc és estrany tornar a casa una mica enfadat, indignat o fins i tot emprenyat, després d’una bona caminada. Les amenaces que pateix el caminant no només provenen del món animal sinó també de la globalització capitanejada per les conegudes com a start-ups, empreses emergents que han envaït també el negoci de la mobilitat. 

Són tants els patinets elèctrics que costa fotografiar un monument sense que aparegui la seva silueta

Fins ara els principals desafiaments del vianant eren els automòbils que no s’aturen als passos de vianants o als semàfors, les motos sense control, les bicicletes que circulen per la calçada i per les voreres (quan disposen d’un carril especial senyalitzat) i molts dels que ara s’autoanomenen runners, que corren molt i sovint molt perillosament ignorant que la via pública és de tots.

Automòbils, motos, bicicletes, runners... i ara de la saga del patinet han arribat els patinets elèctrics i han vingut per quedar-s’hi. D’entrada, ja comencem a veure pels carrers i places de les nostres ciutats les primeres unitats privades, usuaris que han vist en aquest mitjà de transport una oportunitat única de mobilitat urbana. 

Ja explicava mesos enrere el meu estimat Álex Saldaña al Diari, que el patinet elèctric havia desbancat al tradicional ciclomotor entre les preferències de mobilitat, provocant una caiguda de vendes que negocis del sector de les motocicletes situen en un 33% al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

No són aquests patinets elèctrics una amenaça pel vianant, si més no de moment, ho són uns altres artefactes de la mateixa espècie que unes start-ups abandonaran més d’hora que tard amb nocturnitat i traïdoria a la Rambla Nova o a qualsevol dels més emblemàtics carrers de casa nostra.

Els nostres ajuntaments han de prendre mesures urgents contra l’ocupació caòtica i incívica de l’espai públic 

A Lió fa uns mesos que hi van arribar, es calcula que són ja 8.000 els artefactes que ofereixen vuit empreses al centre urbà d’una ciutat com València. Amb una aplicació, l’usuari introdueix unes dades personals, valida una targeta de crèdit per generar un codi QR i amb un sistema de geolocalització, busca el patinet. Un euro per viatge i 0,15 cèntims per minut d’ús. Un trajecte d’un quart d’hora pot costar uns 3,25 euros quan un bitllet senzill combinat del transport públic d’una de les grans ciutats franceses és d’uns 1,90 euros. I tot sense demanar ni una llicència d’ocupació de la via pública.
Són tants els patinets elèctrics que és difícil fer una fotografia d’un monument sense que aparegui la seva silueta.

Desitjo que els lectors d’aquesta mirada no es pensin que sóc un retrògrad, no estic en contra ni dels automòbils, ni de les motos, ni de les bicicletes, ni tan sols dels runners, que fan que tingui enyorança de la meva època de promesa de la marxa atlètica, quan Jordi Llopart va fer història als Jocs Olímpics de Moscou. No és aquesta la meva intenció, només estic en contra de l’ocupació caòtica i incívica de l’espai públic, una ocupació que moltes empreses que ofereixen els patinets elèctrics de lliure servei transgredeixen sistemàticament.

Només els gestors d’aquests espais, principalment els ajuntaments, poden prendre mesures urgents abans que els patinets desembarquin massivament i siguin la caca de gos del segle XXI.

* Periodista. Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França).