Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La política de la por: La socialització del terror com a eina de control social

I com es combat? El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, recordava fa uns mesos una frase que Sèneca li va dir a Neró: «el teu poder radica en la meva por. Si jo no tinc por, tu ja no tens poder»

Albert Mercadé

Whatsapp
griselda.jpg

griselda.jpg

Avís per a navegants. Piulada d’aquest cap de setmana del perfil oficial de Twitter del Ministerio del Interior: «el codi penal concreta què es considera delicte de terrorisme.

Compartim aquesta imatge (una captura de pantalla de l’article 573 del codi penal) per si algú necessités reflexionar-hi durant el cap de setmana. La resta, a descansar, que la Guàrdia Civil i la Policia vetllen per la seguretat de tots». 

Hi va haver un moment, a finals de la dècada dels 80, que ETA -llavors en plena efervescència de la seva activitat armada-  va canviar, de manera deliberada, la seva estratègia d’actuació per implementar el que va definir com la «socialització del sofriment».

És a dir, modificar les seves accions i objectius per intentar instaurar en la societat la sensació que tothom podia ser-ne víctima. Eixamplar l’espectre de l’amenaça; ampliar la vulnerabilitat; col·lectivitzar el terror.
 

L’Estat espanyol ha apostat per l’ús de la por per aconseguir objectius polítics

Lluny de pretendre comparar mètode i dolor, sí que hi ha un paral·lelisme d’objectius amb l’estratègia actual de l’Estat espanyol: utilitzar la por i els seus efectes per aconseguir objectius polítics.

El sociòleg nord-americà David Altheide, una eminència en l’estudi de mecanismes de control social, té un llibre molt interessant, Terrorisme i les polítiques de la por (2006), on descriu com les institucions socials, al llarg de la història, han construït la sensació de por per poder explotar-la políticament. 

Una via d’estendre la por és col·lectivitzant el risc de patir la repressió: tot dissident polític pot convertir-se en víctima de la repressió. Tant li fa que siguis un titellaire, un periodista o un fotògraf, un tuitaire que fa comentaris burletes a la xarxa, un humorista d’un programa de ràdio, un pallasso, un cantant de rap o un mecànic. Tant li fa que et barallis en un bar de matinada (tres joves d’Altsasu compleixen avui 527 dies tancats a la presó sense haver estat encara jutjats) o que protestis tallant carreteres. Tu també pots ser víctima de la repressió. Tu també pots ser un terrorista.

Tu també pots acabar entre les parets fredes d’una presó. Una dada: des de la fi de la violència d’ETA s’han multiplicat per cinc els judicis per enaltiment del terrorisme.

I com hi hem arribat aquí? Va bé aixecar la vista. Febrer de l’any 2015. Amb les dures imatges de l’assalt a la redacció de Charlie Hebdo, a París, encara a la retina, Rajoy i Pedro Sánchez reaccionen amb la signatura exprés del que anomenen «pacte antigihadista».

El punt més destacat és una reforma del Codi Penal que modifica les penes per terrorisme –s’hi incorpora la cadena perpètua sota l’eufemisme de presó permanent revisable– i introdueix un element estrella: un canvi en la definició del que es considera un delicte de terrorisme, convertint-lo en un element ambigu i difuminat que, aquest cap de setmana, el Ministerio del Interior s’encarregava de recordar, burleta, a la xarxa: article 573 del Codi Penal, punt 4: «es consideraran terrorisme els actes que tinguin com a objectiu provocar un estat de terror a la població o a una part d’aquesta».

Es donava així via lliure al fet que la xacra del terrorisme, que tanta petjada ha deixat durant tants anys en aquest país, es deteriori fins a convertir-lo en un mer delicte polític.

Es va començar degradant-lo fent-hi entrar la crema de caixers, en la doctrina del tot és ETA, i el sac s’ha estirat tant que ara ja hi entra fotre’s a pinyos o aixecar la tanca d’un peatge. I així hem arribat a aquell punt en què això de «crear un estat de terror a la població» potser defineix més el legislador que el legislat.

Avui, diada del País Valencià

Perquè parlar de terrorisme vol dir, malauradament, parlar del sud. Un autèntic femer de la por on l’extrema dreta ha trobat l’ecosistema ideal per oferir tot el seu ventall d’agressions, amenaces i coaccions. Una història d’impunitat sistemàtica i sistèmica. Aquest any ja són vint-i-cinc vint-i-cincs d’abril sense el Guillem Agulló, assassinat pel terror feixista. 

Per què no Tarragona, que ja va començar a contribuir amb la memòria homenatjant víctimes del terrorisme, podria continuar-ho, com ha fet València aquest cap de setmana, dedicant també un carrer a Guillem Agulló?

Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigador en comunicació política a la Universitat Pompeu Fabra.

Temas

Comentarios

Lea También