La por de les oportunitats

El gran avantatge del PP és que els que volen capgirar la situació no es posen d´acord

19 mayo 2017 19:22 | Actualizado a 21 mayo 2017 17:18
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

S’ afilen els ganivets. És temps de ganivetades. A punt per a una carrera, uns corredors tenen les cames lligades per un passat que és més present que mai: la immensa, imparable, continua corrupció. Altres semblen més lliures encara que menys entrenats. La carrera cap a les noves eleccions ja ha començat i en comptes de posar-se a córrer per demostrar qui està en millor forma, es donen ganivetades entre ells. Espanya se’ls mira escandalitzada. És aquesta la gent que ens ha de governar? Doncs, potser sí que hem begut oli.

El que li passa al PP no figura en cap llibre d’estil polític: és tanta la brossa que li va caient, dia a dia, a sobre, que només se li acut llençar un crit per excitar la por. «Val més la nostra brutícia que la gent d’esquerres» proclama amb altres paraules Rajoy, pintant-li cua i banyes de diable a l’esquerra, a la que ja s’ha batejat amb un nom que semblava enterrat: «són els comunistes!». És a dir, l’apocalipsi. No s’adonen que els primers mereixedors de l’infern són ells mateixos, que han ficat totes les mans que han pogut en la caixa que anem omplint els ciutadans que paguem impostos amb massa problemes.

La gent del Partit Popular aplica la seva lògica: Espanya és un estat de pillards i pillatge on, qui més qui menys, intenta trampejar amb els diners. Tota aquesta gent –segons la lògica– voldrà que res canviï i per tal que no canviï només queda la solució de perpetuar l’actual estat d’economia submergida (més d’un trenta per cent del PIB). Qui garanteix aquesta continuïtat és el PP. La resta de partits aposta per canviar aquesta dinàmica. Ja veurem qui guanya.

El gran avantatge del PP és que els que volen capgirar la situació no es posen d’acord. L’ambició del poder pot amb els seus líders. No saben considerar que allò que vol el seu votant és simplement que canviï la manera de governar, la manera de creure que el país és una propietat privada dels polítics on poden fer el que els hi sembli millor, sense límits ni ètica.

La clau de les pròximes eleccions radicarà, penso, en la capacitat que tingui la gent en entendre que és millor provar de canviar que seguir tal com estem. I aquí juga decisivament un instint gairebé reptilià molt propi de les situacions extremes: tot canvi suposa un risc. I un risc vol dir un perill. L’olfacte conservador més atàvic diu que un canvi fa por. La por al desconegut. L’eterna llei que diu que val més el que és dolent però conegut que allò que és bo però desconegut.

Aquesta setmana ha estat el mateix Rajoy qui ha agitat aquest instint pregonant solemnement que ell ofereix l’ínfima recuperació econòmica, que no soluciona res a més de dos milions d’aturats i que no millora la butxaca de milions d’espanyols, a les temptacions dels que diuen que aquestes idees d’afavorir perennement als bancs i no a les classes desfavorides no porten enlloc.

L’evolució de l’ésser humà, la posició dels nomenats «emprenedors», diu que tot canvi és una oportunitat. És una llei positivista molt pròpia d’empresaris que defensen la teoria del jugador: si no apostes, no pots guanyar. És més, si apostes per algú que després t’enganya, el problema no és teu, és de qui t’ha enganyat.

Però, seran els polítics en el futur lleials al que han promès? L’experiència diu que habitualment no ho són. Llavors ens hem de deixar embolicar per xarlatans? Aquesta és una elecció que ha de fer cadascú, però també l’experiència ens diu que molta gent, sabent que no es compliran les promeses, segueixen votant amb esperança. El motiu és senzill: la generositat fa atorgar noves oportunitats al candidat, però també succeeix que l’ésser humà necessita –necessita imperiosament– creure que aquesta vegada no tornarà a passar. És l’esperança necessària o, com deia Mijanou Bardot, «cada cop que m’enamoro crec que és la definitiva», és a dir, cada cop que voto, necessito creure que és la definitiva.

Si no estem deprimits, si no som pessimistes (un pessimista és un optimista ben informat), i si no tenim interessos foscos en seguir amb l’actual i miserable ambient de corrupció i defraudació, segurament veurem en les pròximes eleccions una oportunitat. No pensarem en allò que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dos, tres, mil cops, amb la mateixa pedra. I amb això també hi juguen els polítics.

Però hi ha un factor que potser molts polítics no valoren i que pot canviar el signe d’aquestes eleccions: la dignitat de les persones honrades. L’han trepitjada massa perquè les coses canviïn. O encara es pot trepitjar més?

Comentarios
Multimedia Diari