La prima de risc i el petroli

Sembla que a Rajoy se li presenta fàcil aquest 2015, econòmicament parlant. La prima de risc ha baixat per davall dels 100 punts. Fou l’abril del 2010 quan les autoritats espanyoles es vam esparverar en veure que el diferencial entre els interessos que es pagaven a Alemanya i els nostres pujaven per sobre del 100. Com més pujava la prima més interessos havíem de pagar pels diners que necessitàvem prestats. I anava creixent per sobre del 200, del 300, del 400, del 500... Semblava que allò no tenia aturador i ens havia de portar al col·lapse financer i, conseqüentment, el rescat o la sortida de l’euro. Es va poder parar, malgrat que el nostre deute públic ha passat, des d’aquell moment, del 54% a gairebé el 100% del nostre PIB. Els interessos s’anaven acumulant i pujaven més que les inversions que el pressupost anual pogués aplicar als diferents sectors de la nostra economia. Aquesta avinentesa no ens estranya tota vegada que la prima de risc ha baixat a tota Europa, i a Irlanda, país rescatat, està per davall dels 70 punts. Segons les prescripcions del BBVA aquest any també la prima de risc per Espanya es mourà pels 70 punts. Per tant serà un tema molt satisfactori.

Una altra magnífica notícia és la baixada del petroli. Actualment està a 55 dòlars el barril quan el 30-10 estava a 85 i mesos abans, concretament el mes de juny estava per sobre dels 115. El preu actual ha baixat als nivells del 2005, i això implica un estalvi enorme per la nostra l’economia, de menys de la meitat pel que pagàvem fa sis mesos.

Però no només s’acaben aquí les bones notícies econòmiques que hom té sobre la taula. La primera és la caiguda de l’euro en relació al dòlar i el canvi ha baixat fins a 1,20, fet que beneficiarà les nostres exportacions, i sobretot Catalunya, per ser la comunitat que més ven a l’exterior. I una segona els insignificants interessos de referència que el Banc Central Europeu aplica al 0,05%, com a mesura per estimular les rotacions monetàries. I encara una tercera que seria la gran injecció que Mario Draghi ha promès comprant massivament el deute sobirà, a més de les inversions amb l’ajuda de promotors privats a nivell europeu. Totes aquestes mesures van encaminades al creixement econòmic i contra la deflació.

En tots aquests fets Espanya serà, al meu criteri la gran privilegiada quan principalment s’han formalitzat per aturar la deflació que sofreix Alemanya, malgrat ser el país més productiu d’Europa. Mentre allí hi ha deflació, Espanya pot arribar a un creixement del 2% del seu PIB.

Aquesta dicotomia caurà del cel a favor nostre i provocarà el creixement que el govern expressa amb paraules grandiloqüents, com si tots aquests fenòmens activadors s’hagin produït gràcies a les seves accions ministerials. Però només es fomentarà la nostra economia per dalt (en existir més massa monetària en moviment i menys interessos a satisfer en benefici de les grans empreses). En canvi no sabem quan arribarà a les butxaques del poble i revertirà sobre les parts més “tocades” de la nostra economia. Una cosa és la macroeconomia i l’altra és la que arriba a la gent del carrer, amb els sous que cobren, les famílies que tenen desocupats o no, el preu dels serveis, les famílies desnonades, el nombre de pobres i els subsidis dels més desafavorits.

La gran crisi espanyola està en els aturats, sobretot. Cap economia pot resistir més 20% de la massa obrera sense disposar d’una feina amb la cotització a la seguretat social. Hi ha qui diu que els aturats no son tants perquè molts d’ells treballen d’incògnit i per tant aquesta massa no arriba ni de molt a les xifres oficials. I sembla que gràcies a aquesta economia submergida, els greus problemes personals de milers de famílies espanyoles disposen d’un respir. Però això provoca un moviment de diner “negre”, sense pagar els impostos corresponents, i, a més, sense les cotitzacions corresponents a la seguretat social. Cal trobar mesures immediates per donar treball als més de cinc milions d’aturats que no disposen d’una feina estable. A aquest problema el ministre Luís de Guindos exposa que aquest 2015 es crearan 800.000 llocs de treball. I m’ho crec. Amb les implantacions de les mesures dels beneficis de la seguretat social per donar feina als aturats, els sous per davall dels 1000 euros mensuals que els empresaris hauran de pagar i el sou mínim interprofessional dels treballadors, així tot es possible. Es pot resoldre una petita part dels aturats del país i la fam d’algunes famílies.

Tenim per tant panorames molt satisfactoris que ens arriben des de Europa per atendre les necessitats del conjunt i d’altres que s’han de solucionar des d’Espanya, amb el tema de l’atur i el deute públic. Però mantinc que fins que la reactivació no arribi directament a les butxaques dels necessitats, el poble seguirà “cabrejat” com fins ara. Manquen 12 mesos per les eleccions generals i els dubtes de futur son molt grans. La emergència de Podemos, el procés independentista de Catalunya que sembla no el vulguin arreglar des de Madrid, la corrupció que s’espargeix com una taca d’oli, les diferències socials que cada cop es noten més, i els milions d’aturats que encara pengen del cel. Tot plegat, serà un repte molt difícil pel PP. Econòmicament li serà fàcil però no així políticament.