La primera víctima

Un dels ferits greus per les càrregues policials de l’1 d’octubre és un home que va rebre l’impacte d’una pilota de goma a l’ull. Un periodista de l’ABC ha narrat així els fets: «Una masa hostil no les deja pasar (...) La Policía se defiende disparando al aire pelotas de goma, algunas de las cuales rebota en balcones y hiere de menor importancia a un agresor en su rostro». La ferida es «de menor importancia», però l’ull el perdrà. A Espanya s’ha aturat el temps. Durant el franquisme, els ferits a les manifestacions també eren pels trets a l’aire de la Policia. Ja se sap que els manifestants volen. No diré que, portats per les eufòries de viure uns fets històrics, alguns periodistes d’aquí no carreguem les tintes. Però el negacionisme dels mitjans de Madrid és una vergonya. L’endemà de l’1d’octubre, l’única imatge de ferits que va publicar el diari del col·lega i paisà Paco Marhuenda era la mà embenada d’un guàrdia civil. Fa més de cent anys que Hiram Johnson va dir que «la primera víctima d’una guerra és la veritat». I la vergonya, afegiria.