La prohibició del bingo és un vell debat. Impedir que la gent gran jugui recorda males històries

La premsa del segle XIX anava farcida de notícies sobre batudes policials contra el joc arreu de Catalunya. La majoria eren contra bars i locals de trobada de les classes populars.

Mentrestant, l’aristocràcia i l’alta burgesia jugaven als luxosos casinos de l’Arrabassada i dels banys de Sant Sebastià. Ara, les actuacions policials contra el bingo es fan a les llars de jubilats de Tarragona.

Mentrestant, aviat s’inaugurarà un gran casino a Salou. La història no es repeteix, però sovint s’assembla. Ara, un partit polític proposa al Parlament que es pugui jugar al bingo a les llars i residències de l’ancianitat. 

La Segona República va legalitzar el joc d’una ruleta elèctrica de la marca Stra-Perlo. Per aconseguir-ho, els seus inventors van subornar elts càrrecs del Govern espanyol, l’escàndol de corrupció va involucrar molts polítics i va ser un dels motius que va precipitar la fi de la República. D’aquell fet va sortir la paraula popular estraperlo.

El franquisme va prohibir molts jocs i els casinos. La Guàrdia Civil era la responsable de fer batudes pels bars i centres de reunió dels pobles. Alguns multaven, altres dissimulaven i d’altres s’apuntaven a la timba sense uniforme.

La democràcia va autoritzar el bingo, encara que només a les anomenades cases regionals. I la de Lleida es va convertir en el local de joc més gran i concorregut de Barcelona. Un altre era el Quinto Piso, prop d’una comissaria de la Policia i molt freqüentada per alguns agents.

Quan es va inaugurar el primer casino legal a Lloret, es va repetir la polèmica que continua des de la novel·la El jugador, de Dostoievski. Els arguments eren que allò seria un centre de vici, que hi hauria prostitució, que molta gent s’arruïnaria, que alguns es jugarien fins i tot la dona i que hi hauria suïcidis cada nit.

El mateix argumentari que quan es van legalitzar els bingos privats i les màquines escurabutxaques als bars. I el mateix que es repetirà a Salou. Després van arribar el casino de Peralada, de gran categoria. I el de Sant Pere de Ribes, que va haver de tancar. I el de Barcelona, que ha quedat reclòs en uns baixos plens de clientela xinesa.

Feta la llei, feta la trampa, els impostos dels locals legals van servir per finançar la primera brigada dels Mossos d’Esquadra dedicada a perseguir el joc il·legal. Memorable va ser l’enfrontament entre els venedors de l’ONCE i els de la rifa Prodiecu organitzada per minusvàlids. La cosa va acabar amb una batalla cos a cos entre uns i altres, amb ball de bastons, crosses i cadires de rodes.

Una escena tragicòmica i surrealista digna de l’Espanya de Goya i Buñuel. Això ara ja no passa, es pot jugar per internet i es fan campionats oficials de jugadors de pòquer professionals.

Un resultat de la persecució policial i de les modes estrangeres és la quasi desaparició de jocs de cartes catalans com la manilla, el julepe, l’arrastrat, la botifarra, el canet, el bancadillo, el bolot, la brisca, el burro, la carta més alta, el cau recau i Sant Vicent, el despullat, el guinyot, el mentider, la mona, el monte, el remigio, el subhastat, el set i mig, el saranguillo, la podrida, el ràpid, el roba pilots i el president, també anomenat el capitalista, entre altres.

Com en el cas de l’estraperlo, l’aportació més notable que ha fet el pòquer al llenguatge popular és la frase anar de farol.

El bingo que han prohibit a les persones més grans és una variant de la quina, que es juga a molts pobles de Catalunya. Jocs inofensius que ajuden a passar l’estona en companyia, amb minses quantitats de diners i més aviat propi de pobres. Erradicar-lo pot comportar que alguns es traslladin al casino de Salou.

O que passi com a Girona, on l’any passat quasi la quarta part de detinguts per tràfic de marihuana eren majors de 65 anys. És a dir, jubilats amb pensions miserables. Els inquisidors ja perseguien els jocs d’atzar perquè creien que l’atzar no existia i tot era voluntat de Déu. A partir de certes edats, ja se sap que la vida i la mort són també bones i males jugades de l’atzar. I al que li toca, li ha tocat.

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.