La rara mania de rebatejar Catalunya. L'últim invent és una altra toscana catalana

Amb motiu del Concurs Internacional del Garnatxes del Món, que es farà a Gandesa l’any que ve, un dels seus promotors ha dit que la Terra Alta vol ser la Toscana catalana. És exactament el mateix que diuen que volen ser els promotors de la garnatxa de L’Empordà. La bona i sana competència entre les garnatxes d’ambdues comarques es reflecteix en tots els concursos, tastos i festes del vi que es fan a Catalunya. De moment, la Terra Alta guanya a l’hora de sumar guardons i medalles, encara que L’Empordà va escurçant distàncies. En els darrers campionats mundials, però, la majoria de medalles d’or les van guanyar vins francesos, italians i espanyols, i la Toscana no va destacar excessivament. 

És insòlit que en tota la nova cultura i revolució del vi que es viu actualment es menystingui la colossal feina ben feta per les Denominacions d’Origen. Cal ser la Toscana catalana si Catalunya ja té denominacions de prestigi i solvència com Priorat, Terra Alta, Empordà, Montsant, Conca de Barberà, Penedès i Tarragona, entre d’altres? És necessari inventar topònims aliens als orígens i a les identitats pròpies? Però el màrqueting és així, i ja fa temps que es dedica a canviar els noms de les coses. Primer van rebatejar Catalunya com la Califòrnia Europea, després com la Dinamarca del sud, i a partir d’aleshores van aparèixer  fenòmens geogràfics estranys com la Suïssa catalana al Montseny i a la Vall de Bianya. O anomenar Empuriabrava la Venècia catalana. I la Copacabana catalana a la platja de Barcelona. 

Consultat un psicoanalista sobre aquesta dèria, ho atribueix a diversos possibles factors com: complex d’inferioritat, manca d’autoestima, autoodi, afany de grandesa o ànsia de notorietat, entre d’altres. I adverteix, també, que tot plegat pot comportar el risc de fer el ridícul. Com a exemples d’aquest perill, suggereix anomenar la Roma catalana a Tarragona, el Vaticà Català a Scala Dei, a Montserrat el Tibet català, la Ipanema catalana a la Costa Daurada, el llac Ness català al pantà de Flix, el Niàgara català a l’Azud de Tivenys i altres idees més o menys absurdes que no aporten res de nou ni de bo als indrets afectats. 

Altra contradicció

La síndrome de la Toscana té una altra contradicció. Es pot afirmar que les garnatxes de l’Empordà i la Terra Alta són iguals i fins i tot més bones que les toscanes. Però si es comparen els paisatges de secà d’ambdues comarques amb el paisatge toscà, es comprova que s’assemblen com un ou a una castanya o com l’Ebre al riu Amazones, tot confiant que ningú rebategi ara l’Ebre com l’Amazones català. Potser per aquesta raó, Jaume Fàbrega, el millor estudiós i historiador de la gastronomia catalana, assenyala un altre problema bàsic: el propi nom de la garnatxa. Opina que no es pot anomenar un vi amb el nom d’un cep universal i conegudíssim, tal com es fa ara. I proposa una sèrie de mots nous que només fan referència a l’Empordà, escombra cap a casa seva i oblida totes les altres garnatxes del món, incloses les de la Terra Alta.
Admet l’erudit, no obstant això, que és un vi melós i com una carícia al paladar que acompanya bé les pastes de full amb cabell d’àngel, bunyols, carquinyolis, pomes farcides amb carn, fruita cuita, fruits secs, coques, galetes i pastes. I també el marida bé amb embotits, formatge blau, terrines i foie gras. A més a més, el recomana per cuinar oca amb peres, rostits, braó de porc, faves, pèsols, estofats, farcits i macedònies.

Ara que s’acosten les festes i els àpats nadalencs, convindria recordar que Salvador Espriu deia que cal salvar els mots i retornar el nom de cada cosa. Per aquesta raó ètica i poètica, entre d’altres, toca celebrar-ho amb una copa de xampany català (rebatejat cava).

* Periodista. Amb arrels a la Terra Alta, va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.