La recerca dels fonaments de Joan Margarit

Només obrir la porta del restaurant et topes amb dues botelles de vi: Jove i Roig i Agraïment. Desprenen poesia per davant i per darrere. Estem al restaurant Cal Travé de Solivella, un dels indrets on hi ha l’empremta del Joan Margarit, poeta i arquitecte estructuralista. El poeta català viu més llegit ha publicat als 80 anys.

Per tenir casa cal guanyar la guerra, un llibre de records per entendre la seva obra, que no existiria sense el seu univers vital, on la Conca de Barberà juga un paper cabdal. De fet, el títol surt del seu poema Primera nit a Forès, on estiueja fa més de quaranta anys. 

Margarit de la vellesa en diu senectut, la darrera etapa vital que ell considera igual de nítida que la de la infància, l’adolescència i la primera joventut. El seu llibre és una recerca dels «fonaments de la persona» i comença abans del seu naixement, amb els seus avis, i acaba l’any 60, quan deixa el seu estimat Tenerife amb 22 anys.

És una narració que recull la duresa de la Guerra Civil, la soledat de la seva infantesa combinada amb la por de la postguerra dels seus pares, i la descoberta de la bellesa i de la poesia com a refugi interior. Per això ell ha estat arquitecte estructuralista, per vèncer la intempèrie física, i poeta, per lluitar contra la intempèrie moral. 

«Cal Nosa, can Margarit i cal Panyero tenen històries de pèrdues. I la meva generació inaugura el temps en el qual cap de les tres cases pertany a la nostra família», justifica Margarit perquè la pèrdua és el punt de partida de la seva poesia. Ell neix a Cal Nosa, a Sanaüja (Segarra), la casa de la seva àvia paterna, perquè allà vivia amagat el seu pare des de l’estiu del 36 i fins a la primavera del 38 per evitar la Guerra Civil.

Els seus primers records d’intempèrie física es remunten a Rubí, on la mare fa de mestra i van a viure després de la guerra. Allà s’iniciarà amb la mort, quan amb només cinc anys veu morir la seva germana Trini de meningitis en un món que encara no coneixia la penicil·lina. 

L’amor és un altre dels eixos de la seva poesia. El poeta s’interroga si no pateix una manca de capacitat d’expressar l’amor i els versos són la seva via per canalitzar-la. De la seva mare Trini recorda que «moltes vegades vaig confondre la seva falta de destresa amb desamor. Em va estimar fins al límit sense haver sabut fer-m’ho comprendre».

Ella era filla de la Cala, avui l’Ametlla de Mar, d’on va heretar la duresa i la vitalitat de la gent de l’Ebre. L’estima durant la infància, la va posar l’àvia de Sanaüja, la qual «té una comprensió profunda de l’amor com a únic lligam profund entre els membres d’una família». Més endavant aquest paper el jugarà la seva filla Joana, afectada d’una minusvalidesa mental.

A finals del 2002, va publicar-se Joana, els poemes que Margarit va escriure durant els últims vuit mesos de vida de la seva filla. Durant molts anys, una pintura d’ella figurava al restaurant Cal Travé, de Solivella. Al matrimoni format per Antoni Sans i Carme Travé, encara al capdavant del negoci amb la segona generació, va dedicar-los el poema Nocturn a Solivella.

L’establiment té com a joia el seu immens foc, on van aconseguir que la brasa només es noti al plat, gràcies a una reforma dirigida pel Margarit arquitecte estructuralista, una especialitat que va decidir escollir ja a la universitat arran de veure al costat del seu pare, també arquitecte, les inundacions de Terrassa, amb vint morts. El poema Brindis comparteix protagonisme al local, on apareix el Margarit poeta.

Els dos últims regals són els poemes dels vins Jove i Roig (el rostre de perfil de l’etiqueta és el de la Joana) i Agraïment, on fa un reconeixement a la trajectòria d’un expert viticultor com l’Antoni Sans, el qual amb dotze anys no tenia força per clavar l’arada a terra empesa per una mula: «la intel·ligència convertirà la ràbia en amor».

Ramon Puig és nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.