Más de Opinion

La resistència del signe els símbols, acaben perdent el sentit si no s’utilitzen correctament

Resiliència. L’exemple d’integritat que hauria de difondre el cap de l’Estat ja fa temps que és en declivi i ja veurem quina capacitat de continuar té aquest emblema

Xavier Graset

Whatsapp
La resistència del signe els símbols, acaben perdent el sentit si no s’utilitzen correctament

La resistència del signe els símbols, acaben perdent el sentit si no s’utilitzen correctament

L’exercici de turisme de proximitat que m’ha marcat la pandèmia ha estat el que m’ha fet descobrir aspectes del tot desconeguts de llocs on he crescut. És el cas del Castell de Vila-seca, que va comprar l’ajuntament l’any 2005, i que gràcies al conveni del 2018 amb la fundació Vila-Casas, allotja també el seu fons d’art contemporani. De manera que passat i contemporaneïtat són reclam comú. O reclam Olzina per ser més precisos. 


Ja saben que en el seu origen medieval, al segle XII hi havia dues vila-seques molt properes, la del Comú i la Vila-seca de Ramon d’Olzina. A ell és a qui es va donar el castell l’any 1162 durant el repoblament del Camp de Tarragona, un cop expulsats els moros que resistien a Prades i Siurana. La donació, documentada, la fan Alfons I el Cast, l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort, i Guillem de Tarragona, fill del «príncep» Robert d’Aguiló. 

La part més antiga del castell i que es pot veure tal com era, és la torre de l’homenatge, amb parets de dos metres de gruix, i encara amb cadenes del temps que devia ser calabós. També es diu que aquesta torre s’aixeca en un assentament romà. El cas és que la història cavalca per aquestes parets, i sovint de manera paral·lela a la de la torre del Pretori de Tarragona. 

El castell va tornar a mans de l’arquebisbat tarragoní que el va vendre el 1680 a Joan Kies, el cònsol holandès a Barcelona, que el va remodelar, va desmuntar un pont llevadís que hi havia i es va dedicar a fabricar aiguardent en una de les fassines de l’època. Un cas semblant al del cònsol anglès Joseph Sallet que es va establir a Reus. Els Kies van mantenir el castell fins al 1899 quan el van vendre al comte Isidre de Sicart i Torrents, que li va donar l’aparença actual seguint el projecte de l’arquitecte modernista Enric Fatjó i Torras. Amb tot l’estil exterior del castell és neogòtic amb influències del centre i nord d’Europa. 

Tota aquesta informació l’anava rebent el dia que hi vaig fer una visita guiada que em va permetre entrar en estances tancades als meus ulls i gairebé als de tothom. Ho explico perquè els administradors de la finca i les terres dels senyors del castell eren els meus avis, de manera que aquells jardins magnífics i reixes se m’havien obert quan de ben petit els anava a veure. Recordo el gos salsitxa (dachshund o teckel) que tenia la senyora comtessa i una pista de tennis que va precedir una piscina, luxes inabastables per nosaltres que vèiem pròpies d’un somni. De fet teníem la consigna de tancar-nos als baixos del castell si apareixien els senyors. D’aquella època tinc gravat un escut heràldic, no dels Sicart, sinó dels Kies, que tenia tres queixals com emblema. I després de gran, amb les restes del Born al descobert i visitables, vaig descobrir que hi ha la casa del cònsol holandès que els borbons li van fer enderrocar el 1714 pel seu suport als Àustries.


Tot aquest seguit de lligams en una visita que permet contemplar també 62 gravats i l’escultura la campana d’Antoni Tàpies, en l’exposició La resistència del signe. Tàpies va voler experimentar, com va fer amb la pintura, amb diferents textures, relleus i materials amb el gravat que li permetia a més multiplicar i fer més accessible la seva obra. Són obres a «bon tirer» llestes per imprimir, i fetes al taller del gravador Joan Roma. Hi ha exposat també l’original de l’obra que ha donat imatge i logotip a la Universitat Rovira i Virgli, aquesta A d’Antoni, d’inici, de coneixement, d’abecedari. Bona part dels signes, dels símbols, lletres, números, de neguits de l’obra de Tàpies es poden veure en aquest castell restaurat de nou.
Aristòcrates


Pensava en la resistència del signe, i en les diferents etapes, èpoques i restauracions, ara que el rei emèrit no ha seguit la consigna de quedar-se a casa, i se n’ha anat camí de la Meca, que és d’on li ha vingut l’última fortuna. Hi pensava perquè també aquell edifici havia sigut d’uns aristòcrates, d’uns comtes. Sí que per via papal –va ser Pius IX qui va atorgar el comtat de Sicart el 1875– però comtes. I com tot això va quedant enrere. Com els signes, els símbols, acaben perdent el sentit si no s’utilitzen correctament. L’exemple d’integritat que hauria de difondre el cap de l’Estat, ja fa temps que és en declivi directe, en caiguda lliure, amb l’emèrit matant elefants durant la crisi del 2008, una rècula d’amants, amb Urdangarin a la presó, la seva dona desposseïda de títols, amb Corina Larsen amenaçada i d’altaveu, i La Meca, Panamà, i Suïssa en una ruta funesta i corrupta. Ja veurem quina capacitat de resistència té aquest signe.

Comentarios

Lea También