La responsabilitat històrica de Sánchez

Hi ha una dita castellana que fa: «El que a hierro mata a hierro muere». Mariano Rajoy ha comprovat la vigència de l’axioma. Va voler resoldre el problema de Catalunya amb el ferro de la judicatura i ha estat la judicatura el ferro que l’ha fet fora de La Moncloa. En poques hores ha recorregut Espanya la sensació d’un canvi d’època. De la resignació d’entomar un Rajoy etern, d’un aspecte franquista tunejat, hem passat a albirar la possibilitat que finalment Espanya pot afrontar la modernització de l’Estat. És evident que els independentistes consumats recordaran ara aquell altre dogma que ens avisa que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Però, un cop fracassat el procés, els mateixos dirigents d’ERC han fet un gir cap al pragmatisme. Totes aquestes il·lusions queden dipositades en Pedro Sánchez, un polític que de ser un noningú i d’estar més mort que viu, s’ha convertit en l’esperança de l’Espanya regenerada a la qual una part de catalans albirem la galivança de poder-hi encaixar. De moment és molt que passi l’aire pels Escorials de la Meseta i que Europa comenci a creure’s que el franquisme estructural entona els seus últims dies. De Tarragona estant, humils com som d’expectatives, valorem que Pedro Sánchez sigui voluntari olímpic dels Jocs Mediterranis. Visca!