La revolta necessària

Una fotesa va encendre la flama incendiària que va fer cremar multitud d’esglésies: va ser una pèssima cursa de braus a la plaça de la Barceloneta de Barcelona. La gent va sortir indignada i va començar a mostrar la seva indignació cremant esglésies. La revolta durà set dies i encara la recordem com la Setmana Tràgica.

Gaudí, que vivia al Parc Güell, va sortir a la balustrada del banc serpentí i en veure columnes de fum de deu edificis en foc, va plorar en silenci, tot decidint treure bona part dels símbols religiosos que havia previst a la Casa Milà (la Pedrera).

Ell volia una revolta arquitectònica, del geni creatiu, però no una incendiària. La revolta va respectar la Sagrada Família, però per poc temps: durant la Guerra Civil els revolucionaris van cremar tots els seus plànols, dibuixos i documents. Catalunya estava indignada per un seguit d’abusos de les autoritats i va sortir al carrer una turba desbordada per un odi arrasador i incomprensible.

Catalunya té aquestes coses: s’abandona amb facilitat al geni i a la ràbia furiosa. Gaudí i la Setmana Tràgica simultaniejaven en un mateix escenari. Potser perquè hi ha la Catalunya benestant i la Catalunya dels desheretats. Curiosament és la primera la que més (i millor) ha donat vida a la religió que, en principi, està al costat dels pobres.

Aquesta condició de dualitat oposada –el seny i la rauxa– sembla que la portem a les venes. Els etnòlegs mai han aclarit per què. Ni tampoc perquè cada revolta, un cop ha estat reprimida, ha generat un reforçament del capitalisme, o de l’ús abusiu del poder.

Deia el poeta Maragall –un burgès gens sospitós– que la nostra societat necessita constantment modernitzar-se i que potser cal la destrucció prèvia abans de donar un nou pas constructiu d’una nova societat. De fet, hi ha teòrics que defensen que el Modernisme va intentar ser la revolució dels genis creatius per transformar la nostra societat.

Després de la Guerra Civil, el franquisme va reprimir qualsevol intent de transformació social, però és cert que fins i tot va intentar dinamitzar certs canvis (els Planes de Desarrollo) per posar-se al dia. Després, arribà la Transició, que semblava que havia de solucionar tots els problemes socials, especialment a Catalunya. Però la Transició, que havia de ser una cosa d’un lustre, ja porta quatre dècades i encara hi ha gent que la vol eternitzar. Són els defensors acèrrims de la Constitució.

Avui, Catalunya bull com una olla de pressió. Més civilitzada que fa un segle, però bull de forma incontenible. La major part dels seus ciutadans volen una altra forma d’organitzar-nos. I per això estan votant partits polítics nous que anuncien certes petites apocalipsis i, fins i tot, a partits moderats que volen impulsar un canvi radical: la independència, per poder construir un país nou.

Tenim pendent, doncs, una revolta, un canvi important. Que ningú s’esveri, perquè quan dic «revolta» vull dir «fer la volta». Avui en dia, la nostra societat no vol violències. Si sumen els vots dels catalans que volen aquest canvi, veurem que (sense comptar Ciutadans que propugna canvis importants) més del seixanta per cent de la població vol un canvi important. A les Corts espanyoles, la xifra és encara major. És a dir, vivim en una societat que vol canviar les coses i no accepta propostes continuistes.

Fins que aquest canvi radical, important i decisiu no s’imposi, els ciutadans se sentiran ofegats per un sistema que utilitza l’abús del poder com a norma. És una situació que dura massa anys i que, mentre segueixi igual, la temptació de la rauxa –la indignació– podrà amb nosaltres i impedirà prosperar sanament.

Els retocs, els petits canvis i les bones paraules no són suficients. I mentre es perpetuï aquesta situació de canvi pendent tindrem una societat de grans contrasts, de dominació excessiva de les classes altes i de descontentament generalitzat.

No sóc cap revolucionari, només penso que les evolucions són imprescindibles i a Catalunya i a Espanya hi ha un gran salt a donar, immensament més gran que el que comença a tenir pendent Europa.