La ronya més vil: de com el pecat tan nostrat de l'enveja tot just ha fet figa

Un dels millors poetes que ha tingut el nostre país, Joan Maragall, va publicar l’any 1900 el llibre Visions i Cants, el qual inclou el poema La fi d’en Serrallonga.

Tot i tenir present que a casa nostra la història del bandoler Serrallonga és un ball parlat extraordinari (si es fa servir el text clàssic i no les gracietes modernes) amb trets de trabuc indispensables i que es va popularitzar en molts indrets del Camp, en aquest cas, el poeta posa en boca del bandoler, tot representant el tarannà del poble català, la confessió dels pecats que ens són propis.

Maragall fa dir al bandoler, que ha patit de supèrbia, ira, enveja i avarícia. Per contra, en boca d’en Serrallonga, els nostres pecats no serien la peresa, la gola ni la luxúria, tot i que veient els nostres contemporanis, de ben segur que el poeta contemplaria, en general, tots set pecats capitals com a vicis particulars de la nostra terra del fins ara pesat i calamitós segle XXI.

La fi d’en Serrallonga exposa la confessió literària del famós bandoler català, el qual, després de viure una vida poc cristiana es vol confessar abans de ser executat.

Hi ha una fal·lera estranya per passar hores i hores a les terrasses dels bars com a únic lloc on sembla raure la felicitat absoluta

I potser el més vil dels pecats manifestats és el de l’enveja, la ronya més vil, que ens ha fet tristament cèlebres. Sobretot aquella enveja de les petiteses i les misèries, el d’aquells que seguen l’herba als peus dels altres o només fan que posar bastons a les rodes quan no pot haver-hi algun càrrec o posició social que pensen merèixer per obra i gràcia de l’Esperit Sant.

Els catalans, pocs i malavinguts, som especialistes en fer la llesca a l’altre, si amb això en podem treure algun benefici, per ridícul que aquest sigui.

I aquest tarannà, hom podria pensar que ha aparegut entre els barcelonins en veure que al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre heu entrat a la fase 1 de desescalada de la pandèmia, mentre que a la capital dels envejosos (i rodalies) romanem a la fase 0.

Tanmateix, aquesta enveja no s’ha produït, tret d’alguna brometa que hagi pogut fer algun carallot als mitjans de comunicació.

Els barcelonins, els pocs que en queden de veritables i els nou vinguts, la majoria dels quals els falta un bull (per no dir dos) a la pràctica tant els fa l’anunci de les fases i de la regió sanitària en què viuen.

Al Cap i Casal la imbecil·litat és tan elevada que tothom, tret d’honroses excepcions, fa el que li dóna la gana. Independentment de la fase anunciada, surten en massa al carrer sense mascareta ni guants i a qualsevol hora del dia, per no parlar de les reunions en edificis particulars que s’han fet a dojo, saltant-se totes les praxis sanitàries recomanades.

Aquest confinament podria ser molt profitós. No pas per  grans pensaments sinó per coses tan simples com llegir

Ja es poden esgargamellar les autoritats nostrades tot fent crides a la responsabilitat. Aquí tothom fa el que vol i la majoria de gent només espera l’obertura dels bars per anar a perdre miserablement les hores asseguts als quatre vents per practicar l’enveja argumentada a força de malparlar d’altres persones no presents.

En els darrers anys, Catalunya ha patit un augment considerable del que anys enrere es deia «culs de taverna». Ja ho heu comprovat els que «gaudiu» de la fase 1, i aviat també passarà a Barcelona. Hi ha una fal·lera estranya per passar hores i hores a les terrasses dels bars com a únic lloc on sembla raure la felicitat absoluta.

El lector nyic-nyic podria pensar que aquesta crítica meva només és enveja puix, qui sap el motiu, jo no puc anar a passar les tardes ocioses repapat a les terrasses dels bars.

Doncs van molt errats d’osques. Ja he dit en més d’una ocasió que aquest confinament podria ser molt profitós. No pas per fer grans pensaments filosòfics sobre la brevetat i fragilitat de la vida, sinó per coses tan simples com llegir.

Quants dels confinats han aprofitat per agafar un llibre i aprendre alguna cosa? I quants s’han angoixat perquè tenien el desfici de sortir?

Tant els uns com els altres resem perquè no hi hagi un rebrot de la pandèmia. Malgrat tot, veient el comportament de moltes persones en els darrers dies, crec que, per pregàries que hi hagi, ja ens podem ben calçar.