«La ruta antiga dels homes perversos» Massa intolerància

Joan Comorera i Soler va ser una personalitat importantíssima de la política catalana, tant que Gregorio Morán, al seu llibre de referència Miseria y grandeza del Partido Comunista de España (1986), considera que ell i Francesc Cambó són «les dues personalitats catalanes més notables del segle XX en la política espanyola».

Devem a Comorera un PSUC més aviat socialista que comunista i més aviat català que internacionalista, amb els efectes balsàmics que això va tenir en la Transició.

Comorera va ser diputat i conseller de la Generalitat republicana, però quan el franquisme el va detenir, el 9 de juliol de 1954, el van desposseir de l’honorabilitat que va amb el càrrec.

Els seus ja l’havien purgat del partit pel seu catalanisme, però el van estigmatitzar amb tota mena de mentides publicades a la premsa orgànica. Amb immensa tristesa, va patir com van ensinistrar-li en contra fins i tot la seva filla. Va entrar a la Model el 21 de juliol de 1954.

El va deixar sol gairebé tothom, a l’extrem que la seva muller, Rosa Santacana, va haver de marxar per manca de recursos econòmics d’una dispesa que havia llogat davant de la presó, per poder estar el més a prop possible del seu marit.

Es va traslladar al Raval, en pèssimes condicions, i anava tirant amb feines de costurera. Comorera va ser enviat al penal de Burgos i ella el va seguir. A aquella presó, va sumar a la penúria de l’hivern i el càstig, el buit que li van fer els seus companys comunistes, aïllant-lo com a traïdor empestat. Va morir als 63 anys, el 9 de juliol de 1958.

Comorera va patir la solitud marcada que han d’entomar tots aquells que són víctimes dels excessos d’intolerància de societats que s’acarnissen amb els perdedors. 

Ho explica René Girard a La ruta antigua de los hombres perversos (1989), un dels millors llibres que he llegit i que s’hauria de passar a escola formant part de l’Educació per a la Ciutadania.

René Girard (1923-2015), filòsof i antropòleg, parteix del Llibre de Job de la Bíblia i estudia els processos de linxaments (epítet «mediàtics»), victimitzacions afegides a culpabilitats, la «fascinació odiosa», la «unanimitat perseguidora» i la terrible epidèmia dels justiciers.

Estem sumits en un món de justiciers. No en tenim prou amb les lleis que són injustes, els jutges que no fan justícia i fins i tot la duresa mateixa de les sentències justes, que hem de sumar-hi els justiciers que campen per les xarxes sota tota mena d’advocacions.

Tan bonic que és allò de «no judiqueu, a fi de no ser judicats» (Mateu 7,1) i resulta que estem en trànsit de condemnar el qui no té condemna -forassenyades presons preventives!- i d’afegir la condemna social a la condemna penal. Massa intolerància.

Hi ha una certa casta política que s’espolsa les responsabilitats compartides abocant-les als caps de turc, també analitzats per Girard. Encara estan en possessió de la presumpció d’innocència -ja pura retòrica- que els fan fora del partit, neguen gairebé que hi hagin militat, els arrenquen els galons i, si és el cas, títols honorífics i plaques de carrer.

Amb un afegit: és com si tot ho haguessin fet malament, se’ls manlleva fins i tot el mínim humà de reivindicar allò que puguin haver fet bé. Però el que més els dol és que els primers de condemnar-los són els seus: amics, companys de partit, tants que gràcies a qui estan vilipendiant van tenir càrrecs i nòmines.

A Catalunya tenim dos casos paradigmàtics d’«homes perversos» a qui els giren l’esquena els que més els deuen, que en són molts perquè les seves responsabilitats institucionals van ser les més altes: Narcís Serra, conseller de la Generalitat provisional, alcalde de Barcelona, vicepresident del Govern espanyol; i Jordi Pujol, president de la Generalitat més de dues dècades.

Fa anys, un amic va ser empresonat per delictes econòmics. Em vaig trobar sent l’únic que l’anava a veure a la presó, perquè la seva benestant nissaga va decidir expulsar-lo de la família. I continuo saludant Serra quan me’l trobo i donant a Pujol el tracte institucional que té com a president emèrit.

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.