La salut en el punt de mira

El que era una sospita ja és una evidència: la pandèmia COVID-19 duia un canvi d’època sota el braç. La seva targeta de presentació va deixant un rastre horripilant de patiment i mortaldat. A poc a poc, ens està modificant la manera de viure, ha trasbalsat la sensació de seguretat en matèria de salut, i sacseja l’economia. Aquesta nova realitat, doncs, avala la urgència imperativa de moure fitxa al tauler de conceptes intocables. Caldrà veure, però, si continuen guanyant partida els poders enquistats en «això no es toca»; o si guanya el talent, la intel·ligència, el sentit comú, que fins ara eludien implicar-se en política perquè «amb aquests ximplets no m’hi ajunto».

En medicina el concepte de «xoc per fracàs cardiovascular» s’explicava com un desequilibri entre continent i contingut, per caiguda sobtada de flux sanguini respecte a la capacitat vascular. El xoc actual del sistema de salut és semblant. No està en risc per un insuficient pressupost (que també), sinó per una discordança entre planificació, gestió, i oferta de condicions per a l’exercici professional en ciències de la salut. La conseqüència és que un percentatge significatiu d’excel·lents professionals de medicina, infermeria, investigació, recerca, competents i ben formats gràcies a impostos que paguem entre tots, marxen fora del país perquè aquí som a la cua d’Europa.

També és una evidència, però, que en les mateixes condicions d’un CAP o d’un hospital, hi ha professionals que incorporen empatia i humanisme a la seva manera d’exercir, i altres no. Cada onada de covid ha obligat a suspendre visites de familiars i ha extremat mesures de protecció, però hi ha casos que posen el dit a la nafra d’un sistema de salut català que està en dubte. Això passa a totes les professions i oficis, però és més cridaner en l’escenari de la salut. Suposo que hi ha acord en el fet que les plantilles de personal no es poden calcular en funció del que es necessita durant les agulles d’activitat, com ara epidèmies i pandèmies, perquè el sistema seria del tot insostenible. Tampoc funciona la teoria de l’acordió, augmentant i escurçant l’activitat laboral d’una mateixa plantilla en funció de la demanda, perquè això sempre acaba generant burn out (professionals cremats).

Una de les claus que pot obrir la porta a possibles solucions és augmentar recursos multidisciplinaris per a medicina preventiva i promoció de la salut, perquè és així com es pot minorar la pressió a la medicina assistencial. En realitat quan una persona emmalalteix hem d’admetre que és un fracàs, de causes individuals i col·lectives.

Pel que fa a causes individuals, ningú neix ensenyat, però la transmissió de coneixement i experiència de mestres i avis a pares, fills, nets, ha estat substituïda pel «senyor Google» i per les xarxes de comunicació; simultàniament, les reformes educatives han anat a favor d’augmentar contingut tècnic i descuidant la humanística. Com en pàrvuls, no funciona el càstig, el que millor funciona és el premi o incentivació a qui actua bé. Per això, no poden tardar estratègies per incentivar a qui cuida bé el seu cos i la seva ment, amb un estil de vida saludable.

Quan a la responsabilitat col·lectiva, el principi de mediocritat afirma que a la Terra no hi ha res especial. És a dir, totes les rareses que ens sorprenen tenen una explicació i unes causes concretes. En el cas de la salut és de mediocres continuar amb l’egoisme recalcitrant que anul·la exercir una solidaritat mundial sinèrgica. Som al club dels països més afortunats del món, però si no ajudem països més pobres amb vacunació i recursos, malmetrem la nostra salut. Quan els drets es fiquen a la banda d’objectius assolits, sovint es cau al parany de malmetre qualitat i equitat.

Atenent els equipaments i les condicions d’exercici professional, és un miracle els bons resultats per a la immensa majoria de pacients. Els que governen, però, han d’assumir que si no s’aplica un impuls suficient, urgent, amb sentit comú, el sistema s’anirà deteriorant malgrat l’esforç titànic de la gran majoria de professionals i gestors que encara no han marxat del país, i com sigui que no són incombustibles acabaran amb burn out (cremats).

On és la consciència individual i col·lectiva? O és que anem d’esma en direcció a un escenari cada dia més hostil? Per llei general de física, l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Potser algun dia es podrà saber on va a parar l’energia de tota la gent que mor. Ves a saber si el conjunt de totes les energies formen part del concepte de Déu; no seria contradictori amb cap precepte bíblic ni amb cap religió, i potser obriria les portes de la raó a qui necessita explicacions racionals per a poder viure.

Per molt que ens esforcem a voler saber veritats, tant còsmiques com ultramicroscòpiques, hem de tocar de peus a terra, amb humilitat i sentit comú, acceptant que encara no gaudim l’evolució cerebral suficient per a poder entendre dimensions fora del nostre abast.

El millor que podem fer, tant individualment com col·lectivament, és identificar la felicitat amb cuidar més la consciència, centrar-nos en el que fem cada dia, protegir el que és essencial, ser solidaris incondicionals, i no jugar a espavilats que flirtegen amb riscos que malmeten la salut física i mental. Si no es corregeix la deriva actual, psiquiatres, psicòlegs, UCI i tanatoris aniran massa sobrats de feina.

Josep Maria Bertran (l’Espluga de Francolí, 1945) resideix a Creixell, és metge titular i metge de família i titular del Comitè Consultiu per a Formació Mèdica del Consell d’Europa.