Más de Opinión

La sanitat a Catalunya. Deu anys, quatre instants i un relat

Per Josep Carles Rius. Hem tolerat retallades, corrupció, que les llistes d’espera no siguin essencials i que, al final, aquells que en són responsables construeixin un relat fal·laç per justificar-ho.

Diari de Tarragona

Whatsapp
La sanitat a Catalunya. Deu anys, quatre instants i un relat

La sanitat a Catalunya. Deu anys, quatre instants i un relat

Abril del 2010. Artur Mas presidia l’autoproclamat ‘Govern dels millors’ amb el suport del Partit Popular. Eren mesos molt difícils. Els efectes de la crisi que havia esclatat dos anys abans resultaven devastadors. Les retallades dels pressupostos marcaven el ritme de la vida política i social. En el cas de la sanitat pública, les tisores les feia anar Boi Ruiz, acabat d’arribar de la gran patronal del sector privat. La societat estava en estat de xoc. Els primers a reaccionar van ser el personal sanitari, amb mobilitzacions en contra de les retallades.

Primer instant. La imatge de centenars de ‘bates blanques’ tallant la Ronda Litoral el 20 d’abril del 2010 va causar un gran impacte. Després, ja a finals del 2011, va venir una convocatòria de dos dies de vaga per part de Metges de Catalunya. Però el més transcendent va ser un vídeo gravat pel Dr. Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges i de la Comissió sobre la reforma de la sanitat que havia creat Artur Mas.

Aquella intervenció del Dr. Vilardell va trencar els esquemes del ‘Govern dels millors’. No era una revolta de la base; («que, ja se sap, sempre protesten»), sinó del cor del sistema. I no era una reivindicació professional o laboral, era un crit d’alarma: «Amb la pèrdua de metges i personal d’infermeria, de quiròfans, d’habitacions, de recursos... no podrem complir el nostre deure de curar i cuidar els ciutadans». Tant el Sindicat Metges de Catalunya com el Dr. Miquel Vilardell van pagar cara la gosadia de plantar cara al Govern, que els va marcar amb la creu de l’ostracisme en tots els seus ressorts de poder polític i mediàtic.

Segon instant. La sanitat catalana apareix en les converses enregistrades entre el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, i el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. «Els hem donat en tots els morros amb Ramón Bagó, els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat...», deia De Alfonso l’any 2016 en una referència implícita als diversos casos de presumpta corrupció en la sanitat pública catalana, com el hòlding empresarial Innova o el del Consorci Hospitalari de Catalunya (presidit per Bagó), tots dos investigats per la mateixa OAC el 2012.

La frase «els hem destrossat el sistema sanitari», pronunciada des de les clavegueres de l’Estat i en el marc de la guerra bruta contra l’independentisme, es va convertir en tot un símbol pel relat del Procés.

Tercer instant. El novembre del 2018 esclata una nova protesta de la comunitat sanitària, aquesta vegada centrada en l’Assistència Primària. L’èxit de la vaga va ser absolut. De nou, els sanitaris tenien l’atreviment d’anar a contracorrent. No demanaven diners, sinó temps per atendre els pacients i més recursos per frenar les llistes d’espera. Però el portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, ho veia de forma diferent: «Les llistes d’espera no és l’essencial. De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials». L’únic important era el Procés cap a la independència. La Sanitat tornava a ser una nosa. (Eduard Pujol havia estat durant anys el responsable de l’emissora amb més audiència de Catalunya).

Quart instant. El missatge s’anava preparant d’ençà que va esclatar la pandèmia. Com podem utilitzar la pitjor crisi de salut que ha patit la humanitat en cent anys per alimentar el relat del Procés? Doncs la portaveu del Govern ho va verbalitzar en poques paraules: «En una Catalunya independent, estic segura que no hi hauria hagut ni tants morts ni tants infectats». Dos dies després, el president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, ho va simplificar encara més en un tuit: «Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur».

Deu anys després d’aquella primera protesta, podríem deduir que una part significativa de la societat catalana, i dels mitjans de comunicació, ha tolerat que el seu sistema de salut pateixi retallades brutals, que no se salvi de la corrupció, que les llistes d’espera no siguin essencials i que, al final, aquells que en són responsables construeixin un relat supremacista i fal·laç per justificar-ho tot.

Una part significativa de la societat catalana ha avalat amb el seu vot aquestes decisions i el discurs que les justifica. Podria ser un bon motiu de reflexió pel temps de confinament, mentre els sanitaris es juguen la vida per salvar-nos.

Temas

Comentarios

Lea También