La sòbria elegància d’Ernest Maragall ERC a la recerca del centre

Fa temps que a ERC hi ha moviments d’aparell encaminats a situar-se en el centre polític, el de la majoria social, i procurar la governança del dia a dia pensant en les necessitats quotidianes de la gent. Això seria una obvietat si no fos perquè el Procés ha posat en òrbita del planeta república la gestió de l’atenció ciutadana... Un parlament que no legisla, un govern que ha d’esmerçar temps en la resistència i una oposició que presenta com a programa el codi penal.

L’operació Maragall és el repte seriós de conjuminar la pesca als caladors del centre i la governança en la ciutat emblemàtica de Barcelona. Però Maragall demostra també la fungibilitat de la política quan està exposada a la termodinàmica. Només fa deu anys, a la Generalitat del Tripartit, per a ERC hi havia dos Maragall: el bo era en Pasqual i el dolent era l’Ernest. També hi havia dos Ernest, el bo era en Benach i el dolent era en Maragall.

Conclusió algorítmica: Ernest Maragall sempre era el dolent. Aquest canvi de signe diu moltes coses. És el viatge d’ERC al centre de ‘la catalana terra’, la de Verdaguer, que mirava cap amunt, més que la de Jules Verne, que mirava cap avall. Ernest Maragall és el centre químicament pur, del bell mig de la ciutat i del país, del barcelonisme i del catalanisme.

Però també personalment és a aquest punt tan bonic de la geometria variable «on es tallen els eixos de simetria». Mai una paraula sobrera, ni tan sols en el difícil repte del conseller d’Exteriors encarregat de les ‘ambaixades’. Ell va fent via, però sense les proclames i les lliçons. Ernest Maragall havia acompanyat el seu germà a l’alcaldia de Barcelona i el va acompanyar a la Generalitat. Va ser secretari del Govern, un càrrec equiparable al de conseller.

Entrava per la porta lateral del carrer de sant Honorat perquè així s’estalviava el protocol de la solemnitat de la salutació dels mossos a la porta principal de la plaça de sant Jaume. Vivia a tocar del mercat de la Concepció, i freqüentava un petit restaurant a peu de parades, bon producte, fresc i d’això que ara en diuen ‘de kilòmetre zero’. Un restaurant de barri, molt senzill. Una cosa i l’altra il·lustren de la seva sobrietat, que a més a més és elegant.

Tots els Maragall que he conegut, començant pel seu pare, Jordi Maragall i Noble, són elegants en el sentit més clàssic de la paraula: cultes, educats, proporcionats en tots els registres del caràcter. I naturalment, en el vestir fins i tot quan van d’esport.

A la feina, Ernest Maragall feia un tàndem gairebé perfecte amb el seu germà Pasqual. Aquesta era la idea, el toc genial agosarat que ha passat a la història com la ‘maragallada’, sense la qual no hi hauria hagut ni Jocs Olímpics ni la regeneració de Barcelona ni un Estatut que mirava al futur de la relació positiva amb Espanya.

Des de la poètica del seu avi, que demanava ser escoltat en una memorable oda, però mirant, en la proximitat consanguínia, d’esmenar-li el vers final, buscant una penúltima oportunitat d’evitar el comiat de la ‘desafecció’. Pasqual era la idea, la ciència pura, però Ernest era la ciència aplicada.

Pasqual escrivia els titulars i sortia a la tele, Ernest es tancava al despatx i els feia possibles, des del rigor acadèmic de l’economista capaç de fer números aritmèticament i tenir la traça d’analitzar-los sociològicament. De cara a les municipals a què es presentarà, hi ha una dada irrefutable que l’avala: cap dels candidats, absolutament cap, coneix tan bé Barcelona i el seu Ajuntament com Ernest Maragall.

Va ser tècnic municipal des de 1970, i va seguir com a regidor amb diferents delegacions i responsabilitats, fins al 2004: a veure qui li pot disputar gairebé trenta-cinc anys de treball per la ciutat des de la sala de màquines de la casa de la vila.

La presència d’Ernest Maragall a la cursa municipal alleugereix Barcelona del litigi de la candidatura frontista dels que pretenien traslladar la persistent batussa entre independentisme i unionisme també a l’Ajuntament. La qual cosa permetrà un millor govern i una millora de la ciutat i dels ciutadans que hi viuen.

Antoni Batista és doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la lluita antifranquista i la música.