Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

La sentència. Més enllà de la indignació

Sense convèncer. La sentència del Suprem significa la imposició de la llei. Però no el convenciment dels líders condemnats, ni de tots els qui comparteixen amb ells la reivindicació del dret a l’autodeterminació

JOSEP CARLES RIUS

Whatsapp
JOSEP CARLES RIUS

JOSEP CARLES RIUS

Són penes dures. Molt dures. El Tribunal Suprem descarta el delicte de rebel·lió, però condemna els líders del Procés per sedició consumada amb quasi cent anys de presó. El Tribunal reconeix que no va existir una violència organitzada per tal d’aconseguir la independència. Tenia la possibilitat de rebaixar les condemnes en un o dos graus, i no ho ha fet, com si cerqués una fórmula salomònica: malgrat obviar el delicte més greu que demanava el jutge instructor, la fiscalia i els partits de dretes, el càstig és contundent. Exemplar, a ulls dels qui buscaven un escarment.

La sentència és el resultat del fracàs de la política a l’hora d’encarar el conflicte obert entre una part significativa dels catalans i l’Estat. La gran pregunta és si la sentència ajuda o no a recuperar la política com a via de solució. De moment, l’impacte emocional que provoca la duresa de les penes no augura res positiu. Tot el contrari. El sentiment d’indignació va més enllà de l’independentisme i concerneix amplis sectors de la ciutadania que sempre han considerat injusta la llarga presó preventiva dels fins ara acusats.

La gran pregunta és si la resolució ajuda o no a recuperar la política com a via de solució

Aquesta indignació és la que s’expressa als carrers. Són dies de mobilitzacions. Després, necessàriament, han d’arribar les iniciatives polítiques que permetin la llibertat dels presos, i, com a mínim, el tercer grau com més aviat millor. L’independentisme reivindicarà l’amnistia, el reconeixement per part de l’Estat que no ha existit cap delicte, sinó l’expressió legítima de la democràcia. El crit de «llibertat, amnistia i dret a l’autodeterminació» es convertirà en el nou lema del sobiranisme.

La dreta exigirà tot el contrari, el compliment íntegre de les penes. La venjança. Mentre que al mig apareix la possibilitat de l’indult, amb l’argument que la política (és una concessió del Govern de l’Estat) intervé per reconduir un conflicte que no hauria d’haver arribat mai als tribunals. No estem encara en aquesta fase. Primer hi ha eleccions i tot dependrà de quin Govern s’acabi configurant a Espanya.

També queda la incògnita de quines seran les respostes d’Europa a les actuacions que ha emprès la justícia espanyola contra els polítics a l’exili. Tot està obert i, malgrat l’impacte emocional, cal obrir espais de reflexió.

La primera és que la versió judicial dels fets (la sentència) desmunta el relat de violència que van construir el jutge instructor, la Guardia Civil i els fiscals. Els qui vivim a Catalunya sabíem que era una fal·làcia. Que la irresponsabilitat d’uns i altres ha dividit la societat catalana, ha degradat les institucions, ha perjudicat l’economia i, potser, fins i tot, ha fet que una part de la població s’hagi sentit menystinguda. Però en cap cas es podia parlar de violència organitzada. De la mateixa manera que la sedició consumada que descriu la sentència també desperta dubtes fonamentats entre els juristes.

L’impacte emocional que provoca la duresa de les penes no augura res positiu

La segona reflexió és que un procés que era simbòlic, com reconeix l’independentisme, ha tingut conseqüències molt reals. Per al país i, especialment, per als ara condemnats. I la gran pregunta que segueix sense resposta és com tanta gent es va embarcar en un projecte polític que, des del primer dia, tenia moltíssimes possibilitats d’acabar així. Tots els qui van empènyer els líders a prendre decisions tan arriscades haurien de plantejar-se la qüestió. Com es va construir una gran bombolla propagandística, una ficció, que va convertir les aspiracions legítimes d’independència en una quimera? En una nova derrota.

Aquí hi ha la clau, l’independentisme va confrontar la legitimitat del seu projecte amb la legalitat. La sentència del Suprem significa la imposició de la llei. Però no el convenciment dels líders condemnats, ni de tots els qui comparteixen amb ells la reivindicació del dret a l’autodeterminació. Per aquest camí només hi haurà vencedors i vençuts, i així mai no es resoldrà el conflicte. L’independentisme ha de reconèixer que ho va intentar, però no ho va aconseguir. I l’Estat que amb dures penes de presó, molt dures, no aconseguirà que més de dos milions de persones renunciïn a les seves conviccions.

* Periodista Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la FundacióPeriodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació,exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016, UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguàrdia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.

Temas

Comentarios

Lea También