Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

La síndrome de la botiga buida l’empobriment del paisatge urbà

Frenar la desertització. Al Raval de Jesús de Reus, en el trajecte que hi ha entre la plaça del Prim i el Portal, vaig comptar l’altre dia que hi havia una quinzena de locals on es podia llegir els cartells de «es lloga»

Josep Maria Martí

Whatsapp
Josep Maria Martí

Josep Maria Martí

A Barcelona, a l’esquerra de l’Eixample, la dinamització comercial s’articula entorn de dos grans pols: el del Mercat de Sant Antoni i el de l’Hospital Clínic. Quan hom s’allunya d’aquests punts el paisatge dels carrers canvia i en alguns indrets, d’una manera molt significativa.

La progressiva desertització d’alguns dels barris centrals o de la primera corona urbana és un fenomen al qual s’enfronten des de fa anys moltes ciutats mitjanes de Catalunya, fins i tot aquelles que han intentat de dur a terme algunes polítiques correctores, però que dissortadament no acaben de solucionar el problema.

Ja he escrit mantes vegades que el comerç de proximitat és, entre moltes altres coses, un element que afavoreix la relació social i el sentit de pertinença de la ciutadania, encara més les botigues estan, com aquell qui diu, enmig de carrer. És per això que la pèrdua d’establiments emblemàtics despersonalitza carrers i barris. Seguint a l’Eixample barceloní, es poden veure per exemple els tradicionals quioscos de premsa que ara estan tancats; per a un periodista aquesta visió fa caure l’ànima als peus. El quiosquer sempre ha estat una mena de llibreter de l’actualitat i vigia del barri: sap tot de diaris i revistes i de notícies, però també del que passa arreu de la seva àrea, informa veïns i recull quan fa falta encàrrecs d’altri.

Quan jo vaig ser-ne degà, el Col·legi de Periodistes de Catalunya tenia una tretzena de quioscos al centre de Barcelona. En el primer mandat d’Ada Colau, va nomenar com a regidora de Ciutat Vella, a la senyora Gala Pin. La primera vegada que em vaig reunir amb ella em digué que volia «remodelar», aquest barri central. Tot escoltant-la em vaig adonar que la primera víctima de la seva operació serien els nostres quioscos. Cosa que per cert, i per sort, encara no ha aconseguit.

Costa entendre que ningú defensi el paper que té el comerç de proximitat en la trama urbana

La desertització no afecta solament al cap i casal de Catalunya. A les ciutats grans fora de Barcelona, fa anys es va permetre la construcció de polígons comercials en els extraradis sense valorar l’impacte que tindria sobre la resta del teixit urbà central. 
Alguns dels botiguers propietaris dels locals, veient el negre esdevenidor que els esperava, varen abaixar les persianes bo i esperant que alguna franquícia s’enamorés del que havia estat la seva botiga.

Les dites franquícies són, en la seva major part, una trampa pels seus concessionaris, els quals esperen un cop de sort econòmic fent una inversió prometedora i bo i lligant-se a algú que els exigeix molt i els dona un magre benefici. Els canvis de titularitat són constants. N’hi ha que ni arriben a explotar aquesta mena de botigues menys d’un any però on l’abandó és més evident és en aquelles ciutats amb tradició de petit comerç, que no han emprès cap mena de política correctora per a parar la desertització. A les nostres contrades en tenim dos grans exemples: Tarragona i Reus. A la capital del Baix Camp hi ha mostres colpidores de la síndrome de la botiga buida: al Raval de Jesús, en el trajecte que hi ha entre la plaça del Prim i el Portal, vaig comptar l’altre dia que hi havia una quinzena de locals on es podia llegir els cartells de «es lloga». Els pocs botiguers que encara resisteixen tenen la sensació que aviat els tocarà tancar la parada.

Parlant amb gent d’aquests barris tant a Barcelona, com a Tarragona o Reus els resulta difícil d’entendre el fet que ningú es plantegi defensar el paper important que té el comerç de proximitat en la trama urbana i aconsegueixi d’aquesta manera desplegar polítiques adequades per evitar la seva desaparició. Els mateixos propietaris de locals a la recerca de llogaters, s’haurien d’arrenglerar al costat d’aquell que encara aguanten darrere el taulell. La raó és simple: si no hi ha comerç no hi ha vida i les propietats dels baixos no serveixen de res. Seria bo també que ara que els nostres ajuntaments tenen tants assessors i tan ben pagats, posessin a algun d’ells a treballar, a trepitjar carrer, a parlar amb els afectats, a veure ciutats que estan fent coses i a fer propostes de regeneració i de recuperació dels centres i dels eixamples comercials.

Els nuclis antics tenen cada cop menys ciutadans de peu de carrer. Una part d’ells comencen a resignar-se i a pensar que tard o d’hora hauran de tancar; anuncien d’una manera directa la seva propera mort. La botiga buida despersonalitza el paisatge urbà, l’empobreix, li treu tota mena d’esperança de canvi.

Temas

Comentarios

Lea También